L'amant que no et toca

Lentament i sense dir res, no intento fer malabars a la desesperada, ni confio en un premi que sé que no arribarà. Diuen que la unió fa la força, però una balança desigual i mal equilibrada eleva a un i ensorra l'altre. De vegades m'agrada creure i veure, però vacil·lo i em marceixo inexorablement en el temps. No es pot fer res, i si en algun moment es pogués, seria opció remota o ni seria. Resigna't, imbècil.

I amb la música a les orelles sona Lluís Gavaldà. I els estranys podran tocar-te i viure sempre al teu costat. Però jo d'amagat, estaré mirant...

Down to Earth

I la nit va ser molt llarga però havia merescut la pena. I ja poden no entendre-ho, que quan un té aquests impulsos és convenient deixar-los volar. Mentre mirava Jolies i Winslets i Rourkes i Streeps i Martins ben coordinats i juxtaposats per un presentador que va començar radiant i va acabar millor, la nit anava cada cop més endins i en la buidor del pis notava que jo era sol al món i notava també, mentre es realitzava una retrospetiva dels passats guanyadors a l'actor principal, que allò realment em feia disfrutar, i no altres petites grans coses efímeres. I sí, potser tot és un aparador ple de narcisos que els falta aigua, però de tan en tan, en un futur heteri com el fum d'una nit d'hivern, estaria bé que jo els pogués regar.

Eraser

The emotion, it was electric. And the stars, they all aligned. I knew I had to make my decision. But I never made the time. No, I never made the time. I tot allò pel qual donava el que fos va passar a emplenar, poc a poc, aquell bagul tronat, decrèpit, del fons de les golfes, aquell que cap restaurador vol restaurar perquè saben que guarda secrets descoberts i jocs de l'oca i titelles sense fils i flors trencades i segons de temps que mai tornaran amb la vigorositat del primer moment.

Gargots

De tan en tan perdo l'ànima durant una estona i vacil·lo i em moc sense rumb aparent a través d'aquest espai-temps que m'ha estat donat i no trobo el moment per fer una llista d'allò que vull i tan sols m'invento quatre gargots malgirbats en un full en brut. Però de tan en tan aquesta ànima també la torno a trobar i aleshores puc empescar-me històries de la vida i guions de pel·lícules de baix pressupost i en un d'ells m'imagino un noi que ben bé podria ser interpretat per un Hirsch, un LeBeauf o, perquè no, un Jamie Bell qualsevol, i el que faria en aquell pla general de l'habitació seria colorejar quatre gargots malgirbats, aquells que m'invento quan perdo l'ànima durant una estona.

Why we're all part of the masterplan

Quan vam entrar al recinte l'ambient era fred, però l'emoció del moment es mastegava com un xiclet acabat de posar a la boca. A les grades de l'Olímpic, testimonis d'excepció dels partits de la Penya, encara s'entreveien moltes clarianes. La gent que entrava a la pista s'anava col·locant, conscients del moment, sabedors que una estona després no pensarien; només cantarien i cridarien i saltarien i farien milers de milions de fotografies per congelar aquella nit, ja prou freda de per si, per demostrar que sí, que ells havien estat allí, que havien presenciat un espectacle antològic, que havien pogut compartir pavelló amb una de les bandes que la història musical ja ha incorporat en el seu rànquing best rock band ever particular.

El pitjor moment va ser, sens dubte, l'estona buida entre els teloners -que recordaren, d'una forma mínima, ínfima, els enormes Led Zeppelin- i la gran actuació. Quan ja tothom s'havia cruspit les seves ungles i les de les persones del costat, el concert va començar i, rabent com un tren d'alta velocitat, l'actuació es va disparar, ferint de mort a tots els allà presents amb un Rock'n'roll Star que ens va fer caure a tots la babeta. L'inici va ser demolidor amb Lyla i Shock of the Lightning, i el nivell ja va quedar fixat en les altures, amb les cançons que han marcat una època -Morning Glory i Cigarettes & Alcohol i The Masterplan i Wonderwall i Supersonic, entre altres- i altres enormes temes inesperats, com Songbird, The Importance of Being Idle o The Rapture.

Hora i mitja i Liam i Noel no donaven senyals de voler posar fi a aquella bestialitat. Al cap d'una estona i després d'una finta de final de concert, van encarar el tram decisiu amb dos dels seus himnes -Don't look back in anger, Champagne Supernova-, per rematar la feina amb un homenatge als Beatles més heavies i el seu I am the walrus.


El posat de Liam, desafiant com sempre, no donava lloc a dubtes. Estava satisfet, havien tornat a ser els Oasis de fa 10 o 15 anys, els dels concerts mítics, aquells que convertien en or tot el que componien.

Dig out your soul

Musicalment parlant seré una mica més gran quan sigui mitjanit i les meves cames facin figa i les meves cordes vocals no mostrin símptomes de seguir amb vida. Els Gallagher hauran passat com un vendaval per Badalona i jo ni ningú els haurà agafat al vol, un vol que començà ja fa unes quantes tardors, però de ben segur que tots haurem aconseguit captar l'essència dels Wonderwall, Dont' look back in anger o Champagne Supernova i ens ho haurem passat com mil nens amb mil joguines noves.

Viurem la màgia dels concerts, de la massa embogida, de les pells suades i enganxades, del to be where there's life, del trepitja'm que tant me fot.

Banalitats

El pes de sobre ja no el porto, l'he bescanviat al Mercat de Sant Antoni per quatre duros, un ceptre d'ottokar i un viatge low-cost a Sildàvia, tal com el pare em va recomanar. De moment tot ha acabat per tornar a començar, a pesar que no em sento descansat ni alleugerit ni més content que un altre jorn agafat a l'atzar.

Tot flueix sense dificultat, relliscant sobre la meva vida detalls que mai agafaré, com els gossos creuen que poden agafar l'ombra dels seus propietaris i no poden i segueixen intentant-ho i no es desesperen. De vegades penso si realment entenc. Si realment estic tan a dins com m'agradaria estar. Banalitats massa reals per ser-ho.


Sona de fons un garage rock qualsevol i el menjador sembla Lloret i he llogat 2 Leones i un Sheridan per passar el temps mentre espero res.

Insinuacions

Tot resta en quietud al meu davant, com si res ni ningú volguessin fracturar el moment d'inspiració i de calma i de llums apagats que donen al pis un aire de desolació i de soledat. Res està a l'aguait de les meves insinuacions dirigides a ningú en concret i sospitosament en va; insinuacions a tall d'atenció, com aquells que naufraguen i llancen un coet lluminós al cel per tal d'exclamar que ells són allà i que algú els hauria de rescatar, perquè no volen quedar-se sols i construir una cabana i beure de la pluja i parlar de la vida amb un coco a lo Tom Hanks.

Avui ha estat el segon dia fallit de Verdi però l'esperança és l'últim que es perd i sé que restarà fidel a mi, a Fincher i a tots aquells que em vulguin acompanyar, perquè la setmana que ve haurem de viatjar fins a l'Índia i invitar a sopar a tots els slumdogs perquè matin la gana i puguin ser per moments allò que més desitgin i jugar a endevinar la pel·lícula i encendre palets d'encens i ballar el banghra tots despreocupats, pensant que res pot espatllar el moment.

Intento escriure quatre ratlles i desembolicar el meu bloc mentre darrere meu es va instal·lant la foscor, envejosa del clima del pis. Aviat els fanals de Gràcia marcaran el vespre i ja la nit i les bruixes no tindran aturador.