Els diamants són per sempre

- Els diamants són per sempre. - No vull diamants, jo necessito alguna cosa diferent, que s’escapi d’allò comú. - Els diamants s’escapen d’allò comú. - Però són cars, jo les coses cares les intento evitar. - Tothom intenta evitar les coses cares. - Els rics no. - Els rics estan per damunt del bé i del mal, els és igual. - Doncs vengui els diamants als rics. - Ja ho faig, però crec sincerament que vostè en vol un. - Jo vull una altra cosa. - Un altre tipus de diamant..?- No, una altra cosa que no sigui un diamant. - Relacionat amb un diamant. - No, res de diamants. - N’hi ha que estan bé de preu, dins el que cap. - El preu no m’importa. - Abans no m’ha semblat entendre el mateix. - Abans he dit que intento evitar les coses cares. - Sí. - Doncs si no hi ha més remei compro car. - Això és una altra cosa. - No, és la mateixa. - Com vostè digui. - No intenti ensabonar-me. - Jo només ensabono la meva esposa. - Ben fet que fa. - I la gent que compra diamants. - Jo no vull diamants. - Ja ho sé, només li deia a qui ensabonava. - Però ha tornat amb el tema dels diamants. - Sí, m’agrada parlar-ne. - A vostè li agrada parlar de tot per tal que la gent compri. - La gent és prou llesta per no deixar-se enganyar. - No ho sé. - Vostè n’és un exemple. - Potser sí. - I tan. - Veus, ja torna a ensabonar-me. - És que la veig amb cara de voler comprar diamants. – No crec que faci aquesta cara. - Ja li dic jo que sí. - Doncs no em miri. - És lleig no mirar la persona amb qui parla. - Jo no parlo, parla vostè. - Però vostè contesta. - Perquè m’atabala amb els seus diamants. - Sí, els diamants em fascinen. - A mi no. - S’escapen d’allò comú. - Però són cars. - Aquest terme és relatiu. - No ho crec. - Si té diners no serà tan car. - No tinc diners. - I tan que en té. - Què li fa pensar que en tinc? - Abans ha dit que el preu no importa. - També he dit que intento evitar les coses cares. - Del tot cert. - Doncs ja està. - Però té pinta de tenir diners, vostè. - No li diré pas que no. - Se li nota amb la cara que posa. - I vinga amb la meva cara. - És lleig no mirar la persona amb qui parla. - Sí, ja ho ha dit abans això. - També és lleig ser rica i no tenir diamants. - No m’agraden els diamants. - Però és rica. - I què, és un va junt ser rica i posseir diamants? - No ho sé, és possible. - Hi ha moltes coses possibles. - I impossibles. - També. - És possible que compri els diamants. - Sí, però no és probable. - Els diamants s’escapen d’allò comú. - Ja ho sé, ja m’ho ha dit dos cops. - I els que facin falta. - No en fan falta més. - Jo crec que sí. - Vostè creu el que li sembla millor per la seva butxaca. - No li diré pas que no, vostè també. - Sí, però a mi no me’n falten. - Perquè és rica. - Potser sí, però ja li he comentat que intento evitar les coses cares. - És una contradicció. - No té per què. - Els rics compren diamants. - Doncs que se’ls fiquin on vulguin. - Ja ho fan. - Que és ric vostè? - No, però ho veig, com també veig la seva cara. - Què li passa ara a la meva cara? - Té cara de voler comprar diamants. - Jo vull alguna cosa diferent. - Diferent quant a poc comú? - Sí, ja ho sap. - Hi ha diamants poc comuns. - Vol dir? Sí miri quin uns. - Veu aquests no els havia vist en la meva vida. - Són poc comuns. - I cars. – Els diners no són problema. – Té raó. - Però intenta evitar les coses cares. - Sí. - Veig que ens entenem... se’l queda? - M’assegura que és molt poc comú? - Molt poc comú. - En aquest cas entesos. - Molt bé, ja li he dit que els diamants són per sempre... –Sí, ja m’ho ha dit abans.

Nonsense

Primer va posar els peus, després el cos i finalment el cap. Sense vacil·lar es va endinsar en la tassa de vàter. No volia capficar-se en les possibles conseqüències d’aquell acte tan irresponsable. Sabia que el Sol no era un lloc on poder estar-hi gaire estona, així que quan hi va aterrar –de morros, tot s’ha de dir- va començar a córrer intentant perdre el menor temps possible. La tassa de vàter restava molts metres damunt seu i brillava amb força. Si aquesta s’apagava ja havia begut oli. Però no ho creia. Mai havia passat. Corria, talment com si els mals esperits l’empaitessin. De sobte un fort soroll el va fer aturar-se. Va mirar a dreta i esquerra. Res. Va aixecar la vista. Allà dalt passava alguna cosa. Va mirar directament la tassa de vàter i la llum que traspuava el va encegar. Havia de trobar una solució. La tenia. Va arrencar del Sol les vies de tren que el creuaven i se les va posar davant dels ulls en forma de protecció. Les vies van permetre-li veure com la Lluna estava a punt de situar-se davant la tassa de vàter. Un eclipsi en tota regla. Desesperat per no quedar-se sense llum, sense vida, va saltar com mai havia saltat i es va agafar a la Lluna. Amb les vies de tren encara als ulls, es va donar impuls i va grimpar fins a la tassa de vàter, que estava just al darrere. Hi va entrar de cap i va nedar fins que el cor li va dir prou. Quan va sortir de l’aigua un home de pell pàl·lida li va dir, en to burleta, que ara es portaven més les anelles de Saturn, que les vies de tren eren cosa del passat.