El enigma en las sombras (La Mujer Pantera)

“¿A qué cosa crees que tiene más miedo la gente? A la oscuridad, porque en ella todo cobra vida propia...”. En Cautivos del Mal, de Vincente Minnelli, el productor Jonathan Shields –interpretado por Kirk Douglas- le intenta explicar a su director cómo hacer una película sobre hombres pantera. Ésta bien podría ser una frase real expresada por Val Lewton a su amigo y director Jacques Tourneur al intentar solucionar con creatividad la falta de recursos económicos de sus films de serie B. En La Mujer Pantera, la primera película de los dos, ya asistimos a la extraordinaria materialización de esta màxima. El tratamiento que hacen de la luz –o, más bien dicho, de la ausencia de ella- para crear tensión e incluso ir más allá y provocar auténtico pánico es magistral. Bien respaldados por el director de fotografía Nicholas Musuraca, logran construir una atmosfera que roza a veces lo onírico, donde las sombras se perciben como una amenaza, mientras que los sitios iluminados representan una especie de salvación, unos lugares donde estar a salvo. 

Esta fotografía, el principal logro del film, junto a un uso muy determinado del sonido, hacen que una película donde todo es sugerencia y nada es explícito llegue a ser considerada una de las mejores películas de terror de todos los tiempos. Como claro ejemplo podríamos hablar de la escena de la piscina, la más famosa del film, pero me cautivó mucho más la persecución en la calle, que termina con un recurso que sería, a partir de aquel momento, utilizado en la gran mayoría de películas de suspense y terror: el bus effect, o efecto bús. En esta escena, Tourneur también se apoya en el sonido para sugerir aspectos intuidos, pero jamás materializados, relacionados con Irena, la protagonista, la mujer pantera: después de un recorrido inquietante de Alice –la mujer que, según Irena, le quiere quitar el marido- por una calle solitaria, donde intenta refugiarse en los sitios de luz que le proporcionan las farolas –Alice se siente amenazada cuando está en las sombras, recobra el aliento cuando llega a la luz- culminado con el repentino balanceo de una copa de un árbol, como si algo o alguien hubiera posado instantes antes. En este momento y de repente, del lado contrario aparece un autobús; es su salvación en ese momento, pero Alice se lleva un gran susto al frenar el aparato con un sonido que recuerda al de un agresivo felino. Así pues, el efecto bús consiste en algo tan simple como efectivo: mientras los diferentes recursos de la puesta en escena construyen un clima de tensión y amenaza –con una calma engañosa- irrumpe en el plano, de manera sorpresiva, un nuevo elemento visual al que le acompanya un fuerte sonido que te hace pegar un bote del asiento.

A parte del gran logro que es el efecto bus, la escena de la persecución también es demostrativa para explicar el sentido elíptico y sugerente del terror: antes que evidenciar lo oculto –en este caso, la mujer pantera-, se nos insinúa, entre penumbras, en la que la sombra adquiere un valor de símbolo, una segunda lectura, un modo de ver distinto que se apropia de nuestras expectativas y de nuestro miedo. El uso determinado de la luz crea un mundo de magia, en la que la significación de las cosas no es la habitual, sino que se ve modificada.

En esta escena Lewton y Tourneur nos intentan enseñar la transición entre lo iluminado y lo sombrío, entre el mundo real y el mundo invisible, todo de forma sugerida. Así, Alice pasa de las zonas iluminadas por farolas a zonas oscuras, intermedias, cada vez más rápidamente, aumentando el ritmo gracias al montaje, sin que ningún hecho violento suceda finalmente. Ya lo decía el personaje interpretado por Kirk Douglas, que en la oscuridad, todo cobra vida propia.

Un impacto emocional (Vertigo)

Vértigo. Trastorno del sentido del equilibrio caracterizado por una sensación de movimiento rotatorio del cuerpo o de los objetos que lo rodean. John “Scottie” Ferguson, el personaje de James Stewart no puede subirse a lugares altos. Se marea. Se asfixia, entra irremediablemente en un espiral del que no puede salir. El espiral de los títulos de crédito del gran Saul Bass. El espiral en el cabello de la rubia Kim Novak. Ferguson y el espectador empiezan a entrar en el espiral cuando éste decide seguir a Madeleine, la mujer de su amigo, la rubia fatal de las películas de Alfred Hitchcock, el personaje resultado de todas las filias y fobias del director, una creación realizada a partir de los deseos más íntimos del maestro del suspense. Y de sus frustraciones. Es un espiral de sensaciones, de emociones. La película es esto. 

La primera parte nos ayuda a entrar en este espiral. Algo se palpa en el ambiente, en la atmósfera cargada, amenazante, irreal. Los quince minutos en los que Scottie sigue a Madeleine sugieren al espectador algo más, algo que nos será desvelado en la segunda parte del film. La trama importa más bien poco, la intriga se termina a mitad de la película, cuando Hitchcock decide enseñar a los espectadores que todo es trampa. Que hay dos. Nos da a entender que es sólo el pretexto de la película, la excusa para empezar a sugerirnos algunos temas y acabar adentrándonos en ellos a partir de la hora y pico de metraje, después de la muerte en el campanario, después del juicio, cuando empieza a salir a la luz una obsesión que nos había sido apuntada anteriormente en la mirada lasciva de Scottie. Y es que la palabra vértigo es, también, turbación del juicio, según la Real Academia Española. Turbación producida por un choque emocional importante. La depresión del personaje de Stewart es real, existe, su cara lo dice todo. Esta depresión da lugar a una obsesión enfermiza. Estamos en la parte más intrincada del espiral más barroco. ¿Ella es real o es un sueño? El universo de Ferguson se embrutece. Es un universo atormentado, malsano. Una historia de amor enfermiza. Y aquí llega la manipulación del otro. La mujer como objeto para lograr la resurrección tan deseada. Un mero instrumento para suplir carencias. Y el final trágico. Dicen que las obsesiones no tienen happy ending.

Todo esto y un torrente de sensaciones más se reúnen en esta película. Una película densa, seductora, inquietante. Hitchcock logra crear una atmósfera perversa que le exime de hacerse valer de su instrumento más preciado: el suspense. En Vértigo todo lo que vemos es una sucesión de hechos que desembocan en el principal tema del film: la obsesión amorosa del protagonista, que le lleva a entrar en los terrenos pantanosos de la necrofilia. A través de la puesta en escena, la fotografía basada en colores como el rojo y el verde, y la incómoda pero genial banda sonora de Bernard Herrman, la película se adueña del espectador, lo agarra con su serie de imágenes hipnóticas y le hace partícipe excepcional de la obsesión de Scottie. Éste es el principal logro del film, la capacidad de absorberte el raciocinio para adentrarte irremediablemente en un tortuoso pasillo laberíntico, creado por formas, colores y apariencias. Un ambiente casi indescriptible. No importa tanto que el guión flojee en ciertos tramos, no importa que después de intercambiar cuatro palabras los dos personajes ya se amen, no importa que Kim Novak tenga tanto miedo de las monjas que se caiga estando a una distancia considerable del límite de la repisa; tampoco importa que sea tan necia de ponerse el colgante de la mujer muerta. Lo más importante de la película es la extraña belleza de sus planos, las imágenes hipnóticas combinadas con las partituras de Herrman y las sensaciones que te hace llegar. De confusión, de obsesión, de amor irrefrenable, de locura, de perversión. 

Ethan al desnudo (Centauros del Desierto)

De Centauros del desierto se pueden destacar muchos aspectos: desde la fotografía, con la grandiosidad y belleza del Monument Valley, hasta la gran banda sonora de Max Steiner. Pero nada resalta tanto como la construcción psicológica de su protagonista, Ethan Edwards, interpretado por John Wayne. Su personaje es uno de los más complejos de todas las obras que conforman la filmografía de este genio del western llamado John Ford. Un personaje que podrá gustar mucho o poco, pero que es presentado con una hondura psicológica extraordinaria. Ethan Edwards es un personaje antipático, tosco, egoísta, desagradable, cruel, triste. A través de engranajes lo más sutiles posibles, esto son gestos, miradas, objetos, etc., Ford va construyendo de manera implícita el personaje, sin darnos nosotros apenas cuenta. Así, por ejemplo, sabemos que está amargamente enamorado de la mujer de su hermano a través precisamente de lo que no se dicen. Flota en el aire. Son sus miradas esquivas, sus gestos reprimidos, los que nos indican que en un pasado puede que algo hubiera pasado.

Este pasado forma parte esencial de la identidad de Ethan Edwards, un pasado oscuro del que no sabemos prácticamente nada y que le impide adaptarse o integrarse en ningún tipo de ámbito, ya sea social o familiar. Seguramente la guerra y algún que otro hecho han provocado en él este recelo hacia las personas que lo rodean, un recelo que se transforma en odio cuando se trata de los indios. Provocado por la muerte de su familia a cargo de la tribu liderada por el jefe Scar, Edwards también tiene una actitud racista explícita, descarada y agresiva contra los indios. O al menos durante gran parte del metraje. Les dispara incluso después de que se rindan y intenten escapar, como podemos observar en la escena del río. Es un tipo con unas cualidades que provocan que sea imposible empalizar con él, pero sin embargo, a medida que la película avanza, nos vamos sintiendo inconscientemente atraídos por su particular personalidad. Edwards sufre una evolución clara pero lenta. Se abre poco a poco. Su relación con los demás se suaviza, lo podemos comprobar con su sobrino Martin Pauley. A pesar de que su comportamiento se basa con frecuencia en reacciones primarias, compulsivas, sus ideas van perdiendo su carga de maldad para acabar aceptando a su sobrina Debbie, ya una india más, y llevársela a casa, donde realmente pertenece. Sin embargo, esta ligera flexibilidad en su personalidad no quita que siga siendo un personaje crudo, visceral.

Si el personaje interpretado por John Wayne incorpora multitud de dimensiones, no se puede decir lo mismo de otros personajes, en especial de Debbie, la sobrina secuestrada por los indios. Ahí radica uno de los aspectos negativos del film. La construcción de Debbie, que representa el objetivo final del protagonista, es pobre y su personalidad, muy confusa. Hay un cambio demasiado brusco entre la Debbie que rechaza marcharse del poblado indio en la escena donde John Wayne está a punto de dispararle, y la Debbie que cae rendida en los brazos de su tío y acepta gratamente volver a casa, en una de las escenas finales, olvidándose de su determinación de quedarse con “su pueblo”, como ella llama a los comanches. Su personalidad tenía que estar algo más trabajada; sin embargo, probablemente la formación cultural de John Ford le hacía muy difícil de imaginar otro desenlace que no fuera el regreso de Debbie a sus orígenes.

Savoir faire (Luna nueva)

Cuando pienso en Howard Hawks una de las primeras características que me vienen a la cabeza es la integridad moral de la que hacen gala muchos de los personajes que aparecen en sus trabajos. Pienso, por ejemplo, en John T. Chance, encarnado por un siempre espléndido John Wayne, en Río Bravo. El sheriff que, a pesar de contar solamente con la ayuda de un borracho y un tullido, asume los riesgos de su profesión y cumple con su deber absteniéndose de pedir ayuda a los ciudadanos. Chance es un profesional tal y como lo concibe Hawks. Esta profesionalidad también podemos encontrarla en Luna Nueva, comedia basada en la obra de teatro The Front Page, de Ben Hecht y Charles MacArthur. La encontramos escondida en los entresijos del mundo del periodismo, retratado por Hawks como un mundo en el que las personas que se mueven a su alrededor se guían sólo por los intereses y por el afán de protagonismo. Es entre la maleza, entre las disputas protagonizadas por periodistas y políticos, entre las ansias de poder, donde finalmente sale a la luz desde algún rincón la capacidad de los seres humanos de permanecer íntegros, profesionales. Así, el personaje interpretado por Cary Grant, Walter Burns, el director del periódico Morning Post, caracterizado durante casi todo el metraje cómo un hombre maquiavélico y conspirador, que intenta de todas las formas posibles que su exmujer, Hildy Johnson, no se vaya a vivir con su actual pareja y en consecuencia deje el diario, al final saca su entereza de algún lugar recóndito y le dice a Hildy que debería ir marchando, que su pareja la está esperando, que se dé prisa, que intentaba hacer algo noble por una vez en la vida. Este contrapunto, este momento de inflexión en la personalidad de Burns nos permite vislumbrar que, a pesar de todo, al final las personas son buenas. Almenos según Hawks.

En el personaje de Hildy Johnson esta integridad aparece más marcada y la podemos observar, por poner un ejemplo, en la defensa que hace de Molley Malloy, una pobre mujer víctima de las ansias de los periodistas por ser sensacionalistas y vender más ejemplares. La secuencia en cuestión también nos va bien para ver esta profesionalidad en los distintos periodistas, personajes secundarios, que aparecen en la película. Todos ellos parecen no tener escrúpulos, siempre buscando lo morboso de la noticia. En el film son crueles con Molley, pero cuando ésta les alecciona con un discurso sincero y penetrante, los periodistas reflexionan y se sienten mal. Lo podemos notar con el freno repentino del ritmo de la narración. Hay silencio. Están abatidos por su conducta. Antes eran unos profesionales. Ahora se dan cuenta que nada queda de todo aquello.

Como hemos comentado, todo esto ocurre en un marco como es el del periodismo y la confluencia –o divergencia- de intereses respecto a la política. Hawks realiza un retrato muy lúcido de este mundillo, presentando en pantalla una serie de temáticas que aún permanecen vigentes hoy en día. Y ya han pasado sesenta años. El sensacionalismo, la ética periodística, los valores en entredicho, la relación que se produce irremediablemente con el sector político… todos estos temas aparecen en Luna Nueva, todos ellos elementos de una comedia con ritmo frenético y profusión de diálogos –geniales y rapidísimos- con una acción que se sitúa casi siempre en el mismo lugar pero que, sin embargo, no da tregua ni respiro. Esta característica es posible, en gran parte, gracias a las estupendas interpretaciones de los actores –especialmente los dos principales, Cary Grant y Roselind Russell- y gracias también al magnífico guión que procede de la obra teatral. Por algún motivo será que se han hecho hasta cuatro versiones hasta la fecha de este trabajo de Hecht y MacArthur.

El arte de sugerir (M, el vampiro de Düsseldorf)

Muchos de los responsables de la incipiente industria hollywoodiense pensaron que la llegada del cine sonoro sólo serviría para adaptar obras teatrales y realizar dramas musicales. Fritz Lang les mostró en M, su primera obra con sonido, que este aspecto técnico podría ir más allá y convertirse en un recurso narrativo y estético de vital importancia en una película. En M, el director alemán utiliza con sorprendente agilidad los sonidos –y también los silencios- para aumentar la tensión dramática del relato, y juega con ellos para encadenar diferentes escenas. A modo de ejemplo, cuando los ciudadanos de la ciudad están leyendo un cartel donde se anuncia la búsqueda del asesino, la voz que escuchamos es la de un personaje que se encuentra en un bar leyendo el periódico en voz alta, que corresponde a la siguiente escena, una escena que nosotros como espectadores aún no hemos visto.

La única música que se escucha a lo largo del metraje son unos compases de Peer Gynt, de Edvard Grieg, que silba el asesino. Unas notas que deberían ser alegres pero, utilizadas del modo en que las utiliza Lang en la película, se convierten en obsesivas y en un claro símbolo de amenaza. Es curioso que estos compases le sirvan a un mendigo ciego para terminar desenmascarando al asesino. En una ciudad donde todo el mundo lo está buscando, es un inválido quien consigue descubrirlo. Aquí el director nos reitera que el sonido es clave en esta historia.

Como hemos dicho, Lang realiza un trabajo de virtuoso en cuanto al uso de los sonidos… pero también de los silencios. El director consigue, a través de ellos, inferir al espectador una sensación de amenaza y de opresión. Justo después que la pobre madre de Elsie Beckmann se asome por la ventana y grite su nombre, Lang impone el silencio, un silencio fúnebre, desolador, que, unido con una serie de imágenes metafóricas, nos da a entender que aquella niña nunca volverá a casa.

Son estas metáforas, y también las elipsis, otros de los aspectos más logrados del film. Y es que el director alemán nos cuenta una historia de horror, de violaciones, de crueldad… sin darnos ninguna escena turbia, pavorosa, explícita. Lang no enseña, sugiere. Prefiere esconderlas debajo de estas metáforas y estas elipsis. El asesinato de la niña Beckmann es una muestra clarísima. Ni siquiera vemos a los dos personajes –asesino y víctima- juntos. La pelota de ella por aquí, la sombra de él por allí, el plato aún sin comida encima de la mesa de la casa de Elsie, el globo de ella en los cables eléctricos, sin nadie que lo agarre. Todo esto, este juego de montaje, imagen y el empleo del silencio, hace de esta secuencia una verdadera joya narrativa, llena de símbolos, precisa y concisa.

La película llega a su punto más álgido cuando se produce el juicio del asesino, un juicio llevado a cabo por los propios delincuentes. Gracias al monólogo de Peter Lorre, el asesino, Lang nos presenta al personaje como una víctima más de una sociedad corrompida, que está psicológicamente enfermo. Este contraste nos hace reflexionar sobre quiénes son víctimas inocentes y quiénes en mayor o menor medida son culpables de sus actos. El director alemán consigue mostrarnos de manera muy completa el retrato del asesino, y nos da a entender que es un producto más surgido de esta sociedad enferma. Todo esto lo hace siempre dejando la distancia suficiente entre él y el espectador. Por ejemplo, la madre de Elsie Beckmann prácticamente sólo aparece en el principio, preocupada por su hija, que no llega a casa. Después de el asesinato ya no la volvemos a ver hasta el último plano. No vemos ni su reacción, ni su dolor, ni el abismo personal de la pérdida. Y es que Lang no quiere interferir en la conclusión de cada uno de nosotros, él nos cuenta una historia, con un gran dilema, y son los demás los que juzgarán, cada uno según su sentido de la justicia o su visión de la vida y de la sociedad. 

El teatro de la vida (Ser o no ser)

Cuando te planteas realizar una sátira mordaz sobre un asunto tan sumamente controvertido –por no decir extremadamente serio- como es el nazismo lo más probable es que te quede un trabajo de mal gusto que sólo consiga provocar rechazo, o incluso desprecio. O esto o eres Ernst Lubitsch. El director, que nació alemán y terminó adoptado por los americanos, desarrolla en To Be or Not to Be una brillante comedia negra sobre la invasión alemana en Polonia, una obra que parodia hasta la saciedad los estamentos jerárquicos nazis basándose en la ridiculización de los adeptos al Führer.

La clave de Ser o No Ser reside en el ritmo frenético que marca Lubitsch a lo largo de la película, con unos personajes que van apareciendo y saliendo de plano de manera constante y que dan pie a una sucesión de escenas hilarantes, donde la comicidad de la situación se exprime hasta el infinito. Es decir, cuando el espectador cree que una escena ya no puede dar más de sí, Lubitsch, mediante un giro inesperado, consigue prolongarla, logrando darle una vuelta de tuerca más al asunto.

Como se ha comentado, el film satiriza el nazismo y se burla de sus adeptos, a los que presenta como individuos estúpidos, cobardes e hipócritas, pero también realiza una aguda crítica del militarismo, por ejemplo, de la jerarquización de la sociedad o de la obediencia ciega.

El acurado guión no permite salirte de la película en ningún momento, y está repleto de diálogos muy buenos perfectamente interrelacionados entre ellos, a través del uso de la repetición en distintos momentos del metraje. El director judío logra construir una historia con un sentido narrativo extraordinario, hilvanando a la perfección todo un conjunto de ideas llevadas con esa elegancia que tanto lo caracteriza, y donde el concepto de representación se sitúa en el centro del huracán. Lubitsch juega con la conjunción que se produce entre el teatro y la vida. Así, los personajes del film son actores de teatro, pero los acontecimientos provocan que también tengan que actuar fuera del escenario. Esta confusión entre una y otra representación estará presente a lo largo de todo el largometraje, pero no se convierte en una película tramposa en ningún momento, porque todo está presentado de forma muy refinada, como sólo Lubitsch podía hacer.

Uno de los aspectos que más inciden en el hecho de que, a pesar de su -en apariencia- intrincada narración, esta obra fluya sin obstáculos y llegue perfectamente al espectador, es la dirección de actores. Las interpretaciones son muy buenas y esto da pie a que Lubitsch pueda jugar con los distintos personajes, a veces dándole a uno el rol principal, para después centrarse en otro y terminar entregando en un cierto momento el peso de la acción al más secundario.

Con una estupenda banda sonora, a cargo de Werner Heymann, que acentúa magistralmente la comicidad de algunas escenas –y también el drama de otras- y con una ambiciosa fotografía, el director alemán logra crear una comedia  ácida, especialmente corrosiva. Para conseguirlo se sirve de muchos aspectos técnicos propios del género, como son la utilización de planos medios o americanos para dar al espectador una idea de conjunto de la escena. La cuestión aquí es lograr un encuadre óptimo para que la acción y los diálogos no dejen lugar a una posible confusión.

Además, los espacios por donde se mueven los personajes son totalmente diáfanos, otra de las características importantes del género. Y es que todo tiene que confluir y poseer la suficiente transparencia para logar llevar a cabo una de las parodias más arriesgadas pero también más solventes que existen en el mundo del cine.

I could have been a contender

Què millor que actualitzar el bloc amb un diàleg magistral, una de les millors interpretacions de la història i una escena per a la memòria, tot en un. On the Waterfront (La Ley del Silencio), d'Elia Kazan, amb el gran Marlon Brando menjant-se la pantalla, dient-li al seu germà que perquè no l'havia cuidat, que podia haver estat algú en aquesta vida, que tothom es mereix una oportunitat. Genial.

I love this game

Una de les fonts d'inspiració de Hollywood des de sempre ha estat el bàsquet, tant a nivell de guió com a nivell d'aparicions de jugadors a les pel·lícules. Des que a l'any 1938 un dels jugadors de bàsquet més influents de la primera meitat de segle, Hank Luisetti, participés al film Campus Confessions, s'han anat succeint "cameos" que tenien com a protagonistes estrelles de l'NBA. Jugadors com Pat Ewing, Kareem Abdul-Jabbar, Bob Cousy, Michael Jordan, Charles Barkley, Penny Hardaway, Larry Bird o Shaquille O'Neal, entre molts altres, els hem pogut veure a la gran pantalla.

D'aquí uns mesos s'estrenarà un nou exemple d'aquesta tendència. La pel·lícula es titula Just Wright i està protagonitzada per Queen Latifah. Relata la història d'una fisioterapeuta que s'enamora d'un jugador dels New Jersey Nets, al mateix temps que l'ajuda a recuperar-se de la seva lesió. Doncs bé, en aquest film podrem veure actuacions de Dwight Howard -el gran pivot dominador de l'actualitat-, Dwyane Wade -superestrella dels Heat de Miami-, Rashard Lewis i Bobby Simons, a més de l'entrenador dels Nets, Lawrence Frank.

Howard és qui té un paper més destacat i està encantat de participar-hi. "It's going to be funny. It's going to be great. The movie looks really, really good", ha dit.

A pesar de l'opinió de Dwight Howard la peli té tota la pinta de no passar als anals de la història, ni molt menys. Sembla més un capritx de la poderosa Latifah per lluir-se. Segurament amb l'aparició dels jugadors, però, s'assegurarà fer molta més caixa de la que hauria fet normalment. L'altre dia van penjar el tràiler.

Els gelos de Sarkozy

The Rum Diary, la nova pel·lícula que protagonitzarà Johnny Depp, va passar l'altre dia el test screening amb valoracions molt positives. El Test screening és una primera projecció de la pel·lícula quan aquesta encara es troba en fase de muntatge i li falten retocs importants. Els crítics privilegiats que van poder assistir-hi van quedar molt satisfets, tant del film en sí com del treball de Depp. La pel·lícula, dirigida per Bruce Robinson, és una adaptació del llibre homònim de Hunther S. Thompson i no s'estrenarà fins a finals d'any.

Una altra notícia a destacar és la pròxima pel·lícula de Woody Allen. Però no la que s'ha d'estrenar d'aquí poc, la següent. El director de Nova York no es cansa mai i el ritme que porta últimament és bastant impressionant. No s'ha estrenat encara You Will Meet a Tall Dark Stranger i ja està a punt de rodar l'altra, que es titularà, segurament, Midnight in Paris. Allen compta amb un repartiment d'autèntic luxe, amb Marion Cotillard, Rachel McAdams, Owen Wilson, Michael Sheen, Kathy Bates... i Carla Bruni-Sarkozy. Sí, sí, ho heu llegit bé. L'artista novaiorquès ha convençut la primera dama francesa perquè tingui un paper a la pel·lícula. Ja veurem què tal... la peli serà una comèdia romàntica; no se'n sap gran cosa més. Es posarà gelós Sarkozy?

El que està per venir

S'acaba d'estrenar a Espanya Alice in Wonderland, una de les pel·lícules més esperades d'aquest any. Ara que aquesta ja ha passat -tot i que encara no he vist-, anem a fer un repàs a altres obres que, per una raó o altra, tothom desitja que es trobin ja en cartellera. Totes elles desprenen aires de gran pel·lícula i les expectatives posades sobre elles són elevadíssimes. Totes aspiren al tron de "pel·lícula de l'any".

Inception (Christopher Nolan)

La més esperada de totes i la que tinc més ganes de veure. Les raons principals, primer de tot, passen pel director. Nolan és segurament el director més cotitzat del moment. I és que ha fet mèrits per aconseguir-ho. Des de Memento que no para de firmar grans films. El seu últim és ja considerat una de les millors pelis de la història: The Dark Knight. A més, Nolan compta amb un repartiment de luxe: Leo DiCaprio, Ellen Page, Marion Cotillard, Michael Cain, Joseph Gordon-Levitt i Ken Watanabe, entre altres. Segons la primera sinopsi, es tractarà d'un thriller d'acció que transcorre dins l'arquitectura de la ment.




The Tree of Life (Terrence Malick)

Director de culte, Malick és un personatge que desprèn aires de misteri. Les seves pel·lícules indaguen sobre la naturalesa dels éssers humans des de punts de vista trencadors. En realitza poques, però les que de moment ha fet han tingut un extraordinari ressò internacional (Days of Heaven, The Thin Red Line, The New World). La trama de The Tree of Life resa que en un món místic i fantàstic, diversos individus emprenen un llarg viatge a la recerca d'un arbre que els atorgarà poders sobrenaturals. Malick compta amb Sean Penn, Brad Pitt i Fiona Shaw pels papers principals. Tot es pot esperar d'aquest filosòfic realitzador, però de ben segur que -com Von Trier, Haneke i tants d'altres de la mateixa raça- no deixarà ningú indiferent.


Black Swan (Darren Aronofsky)

La seva pel·lícula més coneguda és segurament la perturbadora Requiem for a Dream. Després d'uns anys a la rereguarda el 2008 va tornar amb força. The Wrestler, amb Mickey Rourke al capdavant, es va convertir en una de les pelis de l'any. Ara s'ha ajuntat amb Natalie Portman, Mila Kunis i Winona Ryder per firmar un drama psicològic sobre una veterana ballarina i la relació amb la seva nova rival als escenaris. El quid de la qüestió és que aquesta rival és real... o imàginaria? És possible que la seva estrena es retrassi fins el 2011.


The Social Network (David Fincher)
La nova pel·lícula d'un dels meus directors predilectes anirà sobre Facebook. Sí sí, ho heu llegit bé. Jesse Eisenberg encarnarà el creador de la xarxa social més estesa del món i Justin Timberlake farà el paper del seu millor amic. No tinc ni idea de com serà el film ni des de quin punt de vista l'enfocarà; en principi narrarà la història dels fundadors de la xarxa. És igual, qualsevol cosa que firmi Fincher és digne de ser vist i valorat. No ens podem oblidar que aquest home ha fet pelis com Seven, Fight Club o The Curious Case of Benjamin Button. Ahí es nada.

The Ghost Writer (Roman Polanski)

Feia massa dies que no anava al cine i ahir vaig haver de posar-hi remei. L'escollida, The Ghost Writer, del gran Roman Polanski. Les crítiques que havia llegit sobre ella eren molt positives, i un director que ha firmat pel·lícules com Rosemary's Baby, Chinatown o The Pianist sempre s'ha de tenir en compte.

Al final de la pel·lícula em sumava a les crítiques que havia llegit. Polanski és un mestre en l'art de crear una atmosfera amenaçadora, de tensió permanent. En aquesta pel·lícula ho fa palès convertint una història amb un argument poc atractiu en un trepidant thriller polític. És potser aquest argument -basat en el llibre "The Ghost", de Robert Harris- el que no acaba de convertir el film en una immensa pel·lícula. Una breu sinopsi seria la següent: un escriptor (Ewan McGregor) és contractat per l'ex-primer ministre britànic (Pierce Brosnan) perquè li escrigui les seves memòries, després que el seu "negre" hagi mort en estranyes circumstàncies. El biògraf anirà descobrint secrets que posaran en perill la seva vida.

L'obra no traspassa la frontera entre allò bo d'allò esplèndid per la poca substància que té la història, com ja he dit. És una trama que t'hauria d'enganxar al seient de la butaca, però no ho acaba d'aconseguir. Aquest, però, crec jo, no és un problema de Polanski, sinó del llibre en sí, que no dóna de més. El director nascut a París fa mans i mànigues per convertir-la en una gran pel·lícula. Primer de tot, el ritme. Ràpid, intens, àgil. El millor de l'obra, segurament junt amb l'interpretació dels actors. Un Ewan McGregor que últimament semblava ser un actor amb el nord perdut suporta tota la càrrega de la història i no mor en l'intent, sinó que se'n surt a la perfecció. Per la seva banda, Pierce Brosnan segueix amb el seu objectiu particular d'abandonar definitivament el paper de James Bond, i amb actuacions com aquesta ho aconseguirà aviat. Què dir de Tom Wilkinson, que sempre ho borda. Kim Cattrall també compleix i menció especial per Olivia Williams, una gran actriu en potència després d'encadenar dues genials interpretacions -a An Education i ara a The Ghost Writer-.

Per damunt de tot, però, es troba l'atmosfera creada per Polanski. Per estrany que pugui semblar, la majoria d'escenes estan rodades amb tranquil·litat, però el director aconsegueix introduir-hi aquesta amenaça, indeterminada, que ningú sap si és real o no, però que es palpa en l'ambient. Cal dir que l'elecció dels espais és clau per reforçar aquesta sensació, igual que la banda sonora. A l'espectador cinèfil li poden venir a la perfecció obres del mestre Hitchcock. Polanski en beu. El protagonista és el típic personatge "del montón" que no sabent ben bé com es troba amenaçat per una trama que no acaba de comprendre.

Honey Bunny vs the Dude

Diu que ha vist gairebé totes les pel·lícules dels directors Quentin Tarantino i Joel&Ethan Coen en 13 dies. Quan ha acabat, Leandro Braga ha seleccionat més de 500 escenes i les ha encaixat amb música. El resultat final és un magnífic video penjat a youtube, titulat Tarantino vs Coen Brothers.

Hi apareixen fragments de totes les pel·lícules hagudes i per haver d'aquets grans realitzadors. De Reservoir Dogs a Inglourious Basterds, de Blood Simple a A Serious Man.

Als fan de Tarantino i també dels Coen (un servidor) ens ha de caure la baba segur.

Va de curts

El premi al millor curtmetratge és una de les categories que menys ressò té en qualsevol entrega de guardons cinematogràfics. El problema d'això és el fet que molt sovint l'espectador mitjà es perd autèntiques joies, històries increïbles plantejades, desenvolupades i finalitzades en tan sols 5, 8, 10 o 15 minuts. Cada any surten a la llum grans curtmetratges que molt sovint guanyen en qualitat a les seves germanes grans. Aquí us deixo tres dels curts nominats a la darrera cerimònia dels Oscars. Són realment molt bons; petites peces d'art. El primer és espanyol, de Javier Recio. El segon -americà- era la meva aposta, i el tercer -francès- és el guanyador.


La Dama y la Muerte





French Roast




Logorama (parts 1 i 2)

Tarantino-Gaga. Còctel explosiu

Quentin Tarantino i Lady Gaga. Una connexió que pot trencar esquemes atenent la personalitat dels dos personatges. De moment el director ha deixat a la diva el Pussy Wagon (la Coñoneta per aquells que miren la peli doblada), el cotxe que condueix Uma Thurman en una masterpiece anomenada Kill Bill, pel videoclip del seu nou single amb Beyoncé, Telephone.

I ara s'ha estès el rumor que diu que Tarantino vol Lady Gaga en la seva pròxima pel·lícula, que molt probablement serà Kill Bill vol.3. Sembla que el rol reservat per ella és la d'una assassina professional, segons informacions de Hollyscoop.

Elogis de l'un cap a l'altra i a l'inrevés deixen clar que els dos personatges s'atreuen. És més, s'adoren. Els dos són excèntrics, ambiciosos i genials. Sincerament, crec que el còctel explosiu que en sortiria seria realment positiu. Ara bé, de moment tot són rumors, i amb això ja se sap.

Un dimoni visqué a Rashomon, però va fugir per por als homes...

Ahir vam anar a la Filmoteca de Catalunya, que recordem que actualment té com a director Esteve Riambau, professor de l'Autònoma, i autor de la interessant Màscares juntament amb una altra profe de la uni, l'Elisabet Cabeza.

La Filmoteca ret homenatge aquests dies al mestre Akira Kurosawa projectant algunes de les seves pel·lícules més importants. Ahir tocava Rashomon. La sala no es va omplir, però m'esperava força menys gent. És bo i saludable veure com la Filmoteca compta amb un públic fidel que valora la tasca que realitzen persones com Riambau, apropant el públic a aquells directors i a aquelles pel·lícules que han resultat d'alguna manera transcendentals per la història del cinema.

El cine asiàtic comporta un canvi de prerrogatives a l'hora de concebre una pel·lícula, ja sigui en la tècnica o en la narrativa. Les pautes que segueixen els directors d'allà no són les mateixes que les d'aquí, i això fa que moltes vegades costi adaptar-se a aquestes noves formes. Rashomon (1950) parla de la búsqueda de la veritat i de la naturalesa egoista de l'ésser humà. El samurai Takehiro és assassinat; a l'hora d'establir què ha passat, sorgeixen 4 versions diferents i contradictòries. Aquesta és la premissa d'un film que explora la vanitat de les persones, les seves qualitats més primàries, les seves relacions amb la veritat i les formes fraudulentes de comunicació.

La banda sonora és impecable, igual que la fotografia, amb un gran treball de càmera, brillants picats i contrapicats, plans que enquadren tots els personatges de l'escena i travellings d'aproximació i seguiment molt ben aconseguits. Ara bé, com a defectes podríem dir que el ritme pot resultar una mica massa lent i hi ha algun detall del guió molt forçat o exagerat.

La Filmoteca també ret homenatge aquests dies al director Werner Herzog.

Hogwarts en flames

L'escola de Hogwarts s'ha cremat. No, no es tracta d'un spoiler de la nova entrega de la saga Harry Potter. És el que ha passat. Anem a pams. L'equip de rodatge gravava l'escena de la batalla final entre Voldemort i l'exèrcit d'estudiants liderats per Harry. En aquesta escena era necessària l'encesa d'explosius i pirotècnia diversa per tal de fer-la més espectacular. Doncs bé, es veu que se'ls va descontrolar l'assumpte i el set es va encendre. Literalment. Durant més de 40 minuts les flames van socarrimar l'escola de màgia, provocant pèrdues de més de 150.000 dòlars. Als estudis de Levesden Films -allà on estava muntat el castell- no hi havia els protagonistes principals del film -Daniel Radcliffe, Emma Watson, Rupert Grint-, però sí un centenar de persones que van contemplar atònits com es quedaven sense plató on actuar.

No se sap encara si la data prevista d'estrena -el 19 de novembre- es mantindrà, però és evidentment un contratemps important. Cal recordar que és l'adaptació ja de l'últim llibre de la saga de J.K. Rowling, i que es dividirà en dues pel·lícules (en 3D, evidentment...). Per la seva banda la data d'estrena de la segona part és el 5 de juliol de 2011.

Moore, Julianne

Julie Anne Smith, més coneguda com a Julianne Moore, és, des del punt de vista del que està escrivint, la millor actriu de la seva generació. Malauradament, forma part d'un llistat que comparteix amb dones com Glenn Close, Patricia Clarkson, Uma Thurma, Laura Linney o Diane Lane, és a dir, grans actrius contemporànies ignorades pels Oscars -uns premis cada vegada més qüestionats per dades com aquesta, entre d'altres, les quals ara no entrarem a comentar-.

Julianne Moore, que es va fer popular a mitjans '80 gràcies a la seva participació a la sèrie As the world turns -amb la qual va guanyar un Emmy-, és una actriu inconfusible gràcies al seu cabell pèl-roig. Elegant i seductora gràcies a una bellesa singular, s'ha treballat una gran carrera, alternant a la perfecció treballs d'autor amb films més comercials. Un servidor la va descobrir a l'excel·lent Boogie Nights, de Paul Thomas Anderson, i des d'aleshores no la va deixar anar. The Big Lebowski, Magnolia, The Shipping News, Hannibal, Far from Heaven, The Hours, Children of Men, Blindness, o les seves més recents, Chloe i A Single Man. I és que els grans directors (els Coen, P.T. Anderson, Cuarón, Spielberg, Daldry, Hällstrom, Meirelles, Ridley Scott, Agoyan...) la volen al seu repartiment. En totes elles, brillants interpretacions, que li han reportat 3 Globus d'Or, 1 BAFTA i 4 nominacions als Oscars.

És una actriu que no saps ben bé per què però t'atrapa. És potser el seu somriure tímid, la seva mirada penetrant o el realisme de les seves interpretacions, però crec sincerament que s'ha guanyat un lloc merescut entre les més grans. Almenys, és una de les components de la meva Trinitat d'actrius. Les altres dues, més endavant.

All about Fincher

David Fincher (Seven, Fight Club, The Curious Case of Benjamin Button) té des de fa uns anys un projecte entre mans. Una mena de capritx que ell, igual que altres grans directors, es poden permetre. El projecte consisteix en una pel·lícula sobre la revista més famosa de còmics de caire fantàstic i de ciència ficció: Heavy Metal. Va començar a moure la cosa farà 2 anys, i quan semblava que la Paramount agafaria les regnes, finalment aquesta es va fer enrere per discrepàncies amb el director.

Ara torna a la càrrega i sembla que hi involucrarà noms de la talla de James Cameron (Avatar, Titanic), Gore Verbinski (Pirates of the Caribbean) i Zack Snyder (300, Watchmen). La qüestió és dividir la pel·lícula en 8 parts -independents entre elles-, i que cada part la dirigeixi un director diferent, a l'estil Paris, je t'aime.

Qui no voldria anar a veure una peli al darrere de la qual hi ha noms com els que acabo de nombrar? Això sí, falta que Fincher trobi el finançament per tirar-la endavant. De moment, el director es troba en ple rodatge de la seva pròxima pel·lícula, que tractarà sobre Facebook i es dirà The Social Network, i on Jesse Eisenberg i Justin Timberlake encarnaran el fundador Mark Zuckerberg i cofundador Sean Parker, respectivament.

The time has come

Primer de tot va ser la red carpet. Actors i actrius desfilaven amb les seves respectives parelles o familiars. Mo'Nique, una de les més elegants la nit. Mélanie Laurent, Carey Mulligan, dues joves actrius amb present i moltíssim futur. Sandra Bullock, seriosa, contenint-se en tot moment. El gran Tarantino semblava que dugués ja unes copes de més. Dues dames, Helen Mirren i Meryl Streep. Matt Damon, Colin Firth, Samuel L. Jackson. Esplèndides i radiants Kate Winslet, Charlize Theron, Cameron Díaz. El tímid Christoph Waltz i el gran galant, George Clooney, que li encanten aquests moments.

Posteriorment a dins del Kodak Theatre. James Cameron assegut davant de Kathryn Bigelow. El sector dels basterds -Tarantino, Eli Roth, Mélanie Laurent, Diane Kruger- a prop d'Ethan Coen. A l'altra banda Gabby Sidibe, Lee Daniels i tots els de Precious, escoltant i rient amb els primers diàlegs de la parella còmica Baldwin-Martin. Escampats, Tim Robbins, Colin Farrell, Vera Farmiga o Forrest Whitaker. I primeres imatges de Bardem i Penélope. Aquesta seria l'encarregada de donar l'Oscar que encetaria la nit. Christoph Waltz, millor secundari -indiscutible-.

A partir d'aquí, la nit. Up guanya pel·lícula d'animació i banda sonora. Genial. Els dos guions, un per The Hurt Locker i l'altre per Precious. Tarantino altre cop ignorat. Apareix Ben Stiller de na'vi, un dels millors moments de la cerimònia. Sense sorpreses -Avatar s'emporta premis tècnics, Mo'Nique millor secundària- fins a pel·lícula de parla no anglesa. El duel La Cinta Blanca-Un Profeta se l'emporta l'argentí Campanella i El Secreto de sus Ojos, un Oscar que rep de mans d'Almodóvar i Tarantino. Moments emotius, com cada any, per recordar els que ja no hi són. En acabat primer Oscar de la nit per Crazy Heart gràcies a la millor cançó. Més endavant col·leccionaria el segon gràcies a Jeff Bridges. El públic dempeus ovacionant un dels millors actors de sempre. No hi va haver restricció de temps en el discurs de Bridges. Se'l mereixia. Després Sean Penn entregaria l'estatueta a Sandra Bullock. Cauta, va tenir paraules per les seves rivals i finalment no va poder reprimir les llàgrimes.

Moment culminant de la nit. Màxima expectació. Bigelow o Cameron?? Barbra Streisand destacant que un afro-americà o una dona podien guanyar per primer cop millor direcció. Quan deixa anar un "Well, the time has come", James Cameron ho veu clar, Streisand pronuncia el nom de la seva ex i el públic esclata. Nerviosa i emocionada, Bigelow ha de tornar a pujar a l'escenari instants després. The Hurt Locker també s'emporta l'Oscar a millor pel·lícula. Els seus tres actors principals botant d'alegria, Cameron aplaudint i rient esportivament. Avatar es quedava amb 3 Oscars tècnics i Kathryn Bigelow s'aferrava a les dues estatuetes temorosa que li prenguessin. Havia fet història amb majúscules.


PD: Pel que fa a la meva porra, 13/19. Millorable, però no està malament.

Porra completa dels Oscars 2010

Aquesta matinada, aproximadament a partir de les 2 hora espanyola, tindrà lloc al Kodak Theatre de Los Angeles l'esperada cerimònia dels Oscars, la 82a de la història. Aquí va la meva porra completa. I aquest any, crec que amb prou coneixement de causa després d'haver vist 8 dels 10 films nominats a millor pel·lícula. Tot i això, lògicament, més d'una i més de dues fallaré.

Millor pel·lícula

‘Avatar’
‘The Blind Side’
‘District 9’
‘An Education’
‘The Hurt Locker’
‘Inglourious Basterds’

‘Precious: Based on the Novel ‘Push’ by Sapphire’
‘A Serious Man’
‘Up’
‘Up in the Air’

És la categoria que més m’ha costat decidir. The Hurt Locker o Avatar, Avatar o The Hurt Locker. Per una banda The Hurt Locker s’ha emportat nombrosos premis per allà on ha passat; per l’altra, penso que la pròpia indústria ha de recompensar d’una manera o altra la peli més taquillera de la història. Sincerament cap de les dues em semblen mereixedores d’Oscar. Només em sentiria plenament satisfet si guanyés Up o Inglourious Basterds –inclús Up in the Air- però dubto molt que això passi, per tant...

Millor direcció

James Cameron per ‘Avatar’
Kathryn Bigelow per ‘The Hurt Locker’
Quentin Tarantino per ‘Inglourious Basterds’
Lee Daniels per ‘Precious’
Jason Reitman per ‘Up in the Air’

Sé que la majoria de vegades el que guanya la peli guanya a direcció, però tinc una intuïció, i independentment de si guanya Avatar o The Hurt Locker, la guanyadora a millor direcció serà Kathryn Bigelow. I farà història

Millor guió adaptat

‘District 9’, de Neill Blomkamp y Terri Tatchell
‘An Education’, de Nick Hornby
‘In the Loop’, de Jesse Armstrong, Simon Blackwell, Armando Iannucci, Tony Roche
‘Precious’, de Geoffrey Fletcher
‘Up in the Air’, de Jason Reitman y Sheldon Turner

Després que Precious fos la gran triomfadora dels Spirit Awards ha guanyat enters per emportar-se aquesta categoria. Per mi, el guió d’Up in the Air no té rival. Si guanyen hi haurà controversia, perquè els dos coautors, Reitman i Turner, estan barallats.

Millor guió original

‘The Hurt Locker’, de Mark Boal
‘Inglourious Basterds’, de Quentin Tarantino
‘The Messenger’, de Alessandro Camon y Oren Moverman
‘A Serious Man’, de Joel Coen & Ethan Coen
‘Up’, de Bob Peterson y Pete Docter

Aquí la favorita és The Hurt Locker, premiada pel gremi de guionistes. Personalment no em va convèncer gaire, inclús la part final em va grinyolar molt. Tarantino s’ha d’emportar el seu segon Oscar (després de Pulp Fiction) pel seu esplèndid guió, un de tants altres.

Millor actor principal

Jeff Bridges per ‘Crazy Heart’
George Clooney per ‘Up in the Air’
Colin Firth per ‘A Single Man’
Morgan Freeman per ‘Invictus’
Jeremy Renner per ‘The Hurt Locker’

Al principi sonava Clooney, però va anar perdent força a mesura que es publicitava Invictus i Freeman-Mandela. Aqusest va arribar a ser el preferit per molts, però l’ha perjudicat la pel·lícula –jo no l’he vist; per molta gent, normal tirant a mediocre-. Renner i Firth no tenen opcions davant l’autèntica lliçó d’interpretació de Jeff Bridges a Crazy Heart. I de pas, es premia per primer cop a un dels monstres del cinema.

Millor actor secundari

Matt Damon per ‘Invictus’
Woody Harrelson per ‘The Messenger’
Christopher Plummer per ‘The Last Station’
Stanley Tucci per ‘The Lovely Bones’
Christoph Waltz per ‘Inglourious Basterds’

Sense cap mena de dubte. Waltz es deu haver hagut de construir una segona casa per guardar tots els premis que ha guanyat aquest any. Els altres 4 candidats no li arriben ni a la sola de la sabata.

Millor actriu principal

Sandra Bullock per ‘The Blind Side’
Helen Mirren per ‘The Last Station’
Carey Mulligan per ‘An Education’
Gabourey Sidibe per ‘Precious’
Meryl Streep per ‘Julie & Julia’

Després d’emportar-se el Globus d’Or, tot apunta a què guanyarà la Bullock, una actriu que molts crítics dubten si realment sap interpretar. Sense veure la peli, si ha tingut tan de ressò suposo que serà per alguna cosa… però aquí opto per la sorpresa, i després de quedar-me encantat amb la Jenny d’An Education, opino –i també desitjo- que la jove Carey Mulligan acabi aixecant l’estatueta. És sens dubte la millor interpretació protagonista femenina de l’any. Atenció amb l'eterna Meryl Streep.

Millor actriu secundària

Penélope Cruz per ‘Nine’
Vera Farmiga per ‘Up in the Air’
Maggie Gyllenhaal per ‘Crazy Heart’
Anna Kendrick per ‘Up in the Air’
Mo’Nique per ‘Precious’

Anna Kendrick seria la única que li podria posar les coses més difícils, però Mo’nique, igual que Waltz, s’ha emportat tot l’hagut i per haver. Té el 99’9% de possibilitats de guanyar, i la veritat és que per mi és la única que se salva d’aquest dramón edulcorat anomenat Precious.

Millor pel·lícula de parla no anglesa

‘Ajami’ (Israel)
‘El secreto de sus ojos’ (Argentina)
‘The Milk of Sorrow’ (Perú)
‘Un profeta’ (França)
‘La cinta blanca’ (Alemanya)

Ajami i The Milk of Sorrow no tenen opcions davant tres films estrangers que superen de llarg algunes nominades a millor pel·lícula. Tothom diu que Un Profeta és una peli magistral, sublim, i aquests últims dies s’està apostant fort per El secreto de sus ojos -que em va agradar força però no entusiasmar-. Tot i això jo opto per La cinta blanca, una de les dos o tres millors pelis de l’any.

Millor pel·lícula d'animació

‘Coraline’, de Henry Selick
‘Fantastic Mr. Fox’, de Wes Anderson
‘The Princess and the Frog’, de John Musker and Ron Clements
‘The Secret of Kells’, de Tomm Moore
‘Up’, de Pete Docter

És l’Oscar més cantat de tots. Up té opcions de guanyar a millor peli, com no guanyarà en aquesta categoria? A més, té trossos dignes d’obra mestra.

Millor direcció artística

‘Avatar’
‘The Imaginarium of Doctor Parnassus’
‘Nine’
‘Sherlock Holmes’
‘The Young Victoria’

És molt difícil que Avatar no guanyi en aquesta categoria. En cas de no guanyar millor peli ni direcció, serviria per maquillar una mica el resultat final.

Millor fotografia

‘Avatar’, de Mauro Fiore
‘Harry Potter and the Half-Blood Prince¡, de Bruno Delbonnel
‘The Hurt Locker’, de Barry Ackroyd
‘La Cinta Blanca', de Christian Berger
‘Inglourious Basterds, de Robert Richardson

La fotografia de La Cinta Blanca és realment impressionant. Un blanc i negre poderós –sobretot el blanc- que ajuda a incrementar les emocions que et provoca una peli perturbadora, suggerent i genial, de les millors de l’any.

Millor disseny de vestuari

‘Bright Star’
‘Coco before Chanel’
‘The Imaginarium of Doctor Parnassus’
‘Nine’
‘The Young Victoria’

Només n’he vist el tràiler però en aquesta categoria normalment guanyen les pel·lícules d’època, a l’estil Maria Antonieta o Las amistades peligrosas.

Millor muntatge

‘Avatar’
‘District 9’
‘The Hurt Locker’
‘Inglourious Basterds’
‘Precious’

De muntatge tampoc hi entenc molt, però diuen per aquí que la gran favorita és The Hurt Locker, tot i que atenció amb els basterds de Tarantino i amb la soprenent District 9.

Millor banda sonora

‘Avatar’, de James Horner
‘Fantastic Mr.Fox’, de Alexandre Desplat
‘The Hurt Locker’, de Marco Beltrami y Buck Sanders
‘Sherlock Holmes’, de Hans Zimmer
‘Up’, de Michael Giacchino

La música en general d’Up és molt bona, un dels elements essencials a l’hora d’estudiar el seu gran èxit. Seria el segon Oscar de la nit per Up. Sherlock Holmes també parteix amb opcions

Millor cançó original

“Almost There” de ‘The Princess and the Frog’, música y letra de Randy Newman
“Down in New Orleans” de ‘The Princess and the Frog’, música y letra de Randy Newman
“Loin de Paname” de ‘Paris 36’, música de Reinhardt Wagner, letra de Frank Thomas
“Take It All” de ‘Nine’, música y letra de Maury Yeston
“The Weary Kind (Theme from Crazy Heart)” de “Crazy Heart’, música y letra de Ryan Bingham y T. Bone Burnett

De totes només he sentit Take It All, però les apostes diuen que la cosa estarà apretada entre Down in New Orleáns i The Weary Kind. Si penso qui va guanyar el Globus d’Or, aposto per The Weary Kind.

Millor curtmetratge d'animació

‘French Roast’
‘Granny O’Grimm’s Sleeping Beauty’
‘The Lady and the Reaper’
‘Logorama’
‘A Matter of Loaf and Death’

He vist French Roast, l’espanyola The Lady and the Reaper i Logorama. Es diu que la favorita és aquesta última, però a mi m’agradaria que guanyés French Roast. Em va semblar exquisit.

Millor so

‘Avatar’
‘The Hurt Locker’
‘Inglourious Basterds’
‘Star Trek’
‘Up’

Les pel·lícules bèl·liques acostumen a guanyar en aquesta categoria.

Millors efectes visuals

‘Avatar’
‘District 9’
‘Star Trek’

Crec que Avatar de carrer...