All about Fincher

David Fincher (Seven, Fight Club, The Curious Case of Benjamin Button) té des de fa uns anys un projecte entre mans. Una mena de capritx que ell, igual que altres grans directors, es poden permetre. El projecte consisteix en una pel·lícula sobre la revista més famosa de còmics de caire fantàstic i de ciència ficció: Heavy Metal. Va començar a moure la cosa farà 2 anys, i quan semblava que la Paramount agafaria les regnes, finalment aquesta es va fer enrere per discrepàncies amb el director.

Ara torna a la càrrega i sembla que hi involucrarà noms de la talla de James Cameron (Avatar, Titanic), Gore Verbinski (Pirates of the Caribbean) i Zack Snyder (300, Watchmen). La qüestió és dividir la pel·lícula en 8 parts -independents entre elles-, i que cada part la dirigeixi un director diferent, a l'estil Paris, je t'aime.

Qui no voldria anar a veure una peli al darrere de la qual hi ha noms com els que acabo de nombrar? Això sí, falta que Fincher trobi el finançament per tirar-la endavant. De moment, el director es troba en ple rodatge de la seva pròxima pel·lícula, que tractarà sobre Facebook i es dirà The Social Network, i on Jesse Eisenberg i Justin Timberlake encarnaran el fundador Mark Zuckerberg i cofundador Sean Parker, respectivament.

The time has come

Primer de tot va ser la red carpet. Actors i actrius desfilaven amb les seves respectives parelles o familiars. Mo'Nique, una de les més elegants la nit. Mélanie Laurent, Carey Mulligan, dues joves actrius amb present i moltíssim futur. Sandra Bullock, seriosa, contenint-se en tot moment. El gran Tarantino semblava que dugués ja unes copes de més. Dues dames, Helen Mirren i Meryl Streep. Matt Damon, Colin Firth, Samuel L. Jackson. Esplèndides i radiants Kate Winslet, Charlize Theron, Cameron Díaz. El tímid Christoph Waltz i el gran galant, George Clooney, que li encanten aquests moments.

Posteriorment a dins del Kodak Theatre. James Cameron assegut davant de Kathryn Bigelow. El sector dels basterds -Tarantino, Eli Roth, Mélanie Laurent, Diane Kruger- a prop d'Ethan Coen. A l'altra banda Gabby Sidibe, Lee Daniels i tots els de Precious, escoltant i rient amb els primers diàlegs de la parella còmica Baldwin-Martin. Escampats, Tim Robbins, Colin Farrell, Vera Farmiga o Forrest Whitaker. I primeres imatges de Bardem i Penélope. Aquesta seria l'encarregada de donar l'Oscar que encetaria la nit. Christoph Waltz, millor secundari -indiscutible-.

A partir d'aquí, la nit. Up guanya pel·lícula d'animació i banda sonora. Genial. Els dos guions, un per The Hurt Locker i l'altre per Precious. Tarantino altre cop ignorat. Apareix Ben Stiller de na'vi, un dels millors moments de la cerimònia. Sense sorpreses -Avatar s'emporta premis tècnics, Mo'Nique millor secundària- fins a pel·lícula de parla no anglesa. El duel La Cinta Blanca-Un Profeta se l'emporta l'argentí Campanella i El Secreto de sus Ojos, un Oscar que rep de mans d'Almodóvar i Tarantino. Moments emotius, com cada any, per recordar els que ja no hi són. En acabat primer Oscar de la nit per Crazy Heart gràcies a la millor cançó. Més endavant col·leccionaria el segon gràcies a Jeff Bridges. El públic dempeus ovacionant un dels millors actors de sempre. No hi va haver restricció de temps en el discurs de Bridges. Se'l mereixia. Després Sean Penn entregaria l'estatueta a Sandra Bullock. Cauta, va tenir paraules per les seves rivals i finalment no va poder reprimir les llàgrimes.

Moment culminant de la nit. Màxima expectació. Bigelow o Cameron?? Barbra Streisand destacant que un afro-americà o una dona podien guanyar per primer cop millor direcció. Quan deixa anar un "Well, the time has come", James Cameron ho veu clar, Streisand pronuncia el nom de la seva ex i el públic esclata. Nerviosa i emocionada, Bigelow ha de tornar a pujar a l'escenari instants després. The Hurt Locker també s'emporta l'Oscar a millor pel·lícula. Els seus tres actors principals botant d'alegria, Cameron aplaudint i rient esportivament. Avatar es quedava amb 3 Oscars tècnics i Kathryn Bigelow s'aferrava a les dues estatuetes temorosa que li prenguessin. Havia fet història amb majúscules.


PD: Pel que fa a la meva porra, 13/19. Millorable, però no està malament.

Porra completa dels Oscars 2010

Aquesta matinada, aproximadament a partir de les 2 hora espanyola, tindrà lloc al Kodak Theatre de Los Angeles l'esperada cerimònia dels Oscars, la 82a de la història. Aquí va la meva porra completa. I aquest any, crec que amb prou coneixement de causa després d'haver vist 8 dels 10 films nominats a millor pel·lícula. Tot i això, lògicament, més d'una i més de dues fallaré.

Millor pel·lícula

‘Avatar’
‘The Blind Side’
‘District 9’
‘An Education’
‘The Hurt Locker’
‘Inglourious Basterds’

‘Precious: Based on the Novel ‘Push’ by Sapphire’
‘A Serious Man’
‘Up’
‘Up in the Air’

És la categoria que més m’ha costat decidir. The Hurt Locker o Avatar, Avatar o The Hurt Locker. Per una banda The Hurt Locker s’ha emportat nombrosos premis per allà on ha passat; per l’altra, penso que la pròpia indústria ha de recompensar d’una manera o altra la peli més taquillera de la història. Sincerament cap de les dues em semblen mereixedores d’Oscar. Només em sentiria plenament satisfet si guanyés Up o Inglourious Basterds –inclús Up in the Air- però dubto molt que això passi, per tant...

Millor direcció

James Cameron per ‘Avatar’
Kathryn Bigelow per ‘The Hurt Locker’
Quentin Tarantino per ‘Inglourious Basterds’
Lee Daniels per ‘Precious’
Jason Reitman per ‘Up in the Air’

Sé que la majoria de vegades el que guanya la peli guanya a direcció, però tinc una intuïció, i independentment de si guanya Avatar o The Hurt Locker, la guanyadora a millor direcció serà Kathryn Bigelow. I farà història

Millor guió adaptat

‘District 9’, de Neill Blomkamp y Terri Tatchell
‘An Education’, de Nick Hornby
‘In the Loop’, de Jesse Armstrong, Simon Blackwell, Armando Iannucci, Tony Roche
‘Precious’, de Geoffrey Fletcher
‘Up in the Air’, de Jason Reitman y Sheldon Turner

Després que Precious fos la gran triomfadora dels Spirit Awards ha guanyat enters per emportar-se aquesta categoria. Per mi, el guió d’Up in the Air no té rival. Si guanyen hi haurà controversia, perquè els dos coautors, Reitman i Turner, estan barallats.

Millor guió original

‘The Hurt Locker’, de Mark Boal
‘Inglourious Basterds’, de Quentin Tarantino
‘The Messenger’, de Alessandro Camon y Oren Moverman
‘A Serious Man’, de Joel Coen & Ethan Coen
‘Up’, de Bob Peterson y Pete Docter

Aquí la favorita és The Hurt Locker, premiada pel gremi de guionistes. Personalment no em va convèncer gaire, inclús la part final em va grinyolar molt. Tarantino s’ha d’emportar el seu segon Oscar (després de Pulp Fiction) pel seu esplèndid guió, un de tants altres.

Millor actor principal

Jeff Bridges per ‘Crazy Heart’
George Clooney per ‘Up in the Air’
Colin Firth per ‘A Single Man’
Morgan Freeman per ‘Invictus’
Jeremy Renner per ‘The Hurt Locker’

Al principi sonava Clooney, però va anar perdent força a mesura que es publicitava Invictus i Freeman-Mandela. Aqusest va arribar a ser el preferit per molts, però l’ha perjudicat la pel·lícula –jo no l’he vist; per molta gent, normal tirant a mediocre-. Renner i Firth no tenen opcions davant l’autèntica lliçó d’interpretació de Jeff Bridges a Crazy Heart. I de pas, es premia per primer cop a un dels monstres del cinema.

Millor actor secundari

Matt Damon per ‘Invictus’
Woody Harrelson per ‘The Messenger’
Christopher Plummer per ‘The Last Station’
Stanley Tucci per ‘The Lovely Bones’
Christoph Waltz per ‘Inglourious Basterds’

Sense cap mena de dubte. Waltz es deu haver hagut de construir una segona casa per guardar tots els premis que ha guanyat aquest any. Els altres 4 candidats no li arriben ni a la sola de la sabata.

Millor actriu principal

Sandra Bullock per ‘The Blind Side’
Helen Mirren per ‘The Last Station’
Carey Mulligan per ‘An Education’
Gabourey Sidibe per ‘Precious’
Meryl Streep per ‘Julie & Julia’

Després d’emportar-se el Globus d’Or, tot apunta a què guanyarà la Bullock, una actriu que molts crítics dubten si realment sap interpretar. Sense veure la peli, si ha tingut tan de ressò suposo que serà per alguna cosa… però aquí opto per la sorpresa, i després de quedar-me encantat amb la Jenny d’An Education, opino –i també desitjo- que la jove Carey Mulligan acabi aixecant l’estatueta. És sens dubte la millor interpretació protagonista femenina de l’any. Atenció amb l'eterna Meryl Streep.

Millor actriu secundària

Penélope Cruz per ‘Nine’
Vera Farmiga per ‘Up in the Air’
Maggie Gyllenhaal per ‘Crazy Heart’
Anna Kendrick per ‘Up in the Air’
Mo’Nique per ‘Precious’

Anna Kendrick seria la única que li podria posar les coses més difícils, però Mo’nique, igual que Waltz, s’ha emportat tot l’hagut i per haver. Té el 99’9% de possibilitats de guanyar, i la veritat és que per mi és la única que se salva d’aquest dramón edulcorat anomenat Precious.

Millor pel·lícula de parla no anglesa

‘Ajami’ (Israel)
‘El secreto de sus ojos’ (Argentina)
‘The Milk of Sorrow’ (Perú)
‘Un profeta’ (França)
‘La cinta blanca’ (Alemanya)

Ajami i The Milk of Sorrow no tenen opcions davant tres films estrangers que superen de llarg algunes nominades a millor pel·lícula. Tothom diu que Un Profeta és una peli magistral, sublim, i aquests últims dies s’està apostant fort per El secreto de sus ojos -que em va agradar força però no entusiasmar-. Tot i això jo opto per La cinta blanca, una de les dos o tres millors pelis de l’any.

Millor pel·lícula d'animació

‘Coraline’, de Henry Selick
‘Fantastic Mr. Fox’, de Wes Anderson
‘The Princess and the Frog’, de John Musker and Ron Clements
‘The Secret of Kells’, de Tomm Moore
‘Up’, de Pete Docter

És l’Oscar més cantat de tots. Up té opcions de guanyar a millor peli, com no guanyarà en aquesta categoria? A més, té trossos dignes d’obra mestra.

Millor direcció artística

‘Avatar’
‘The Imaginarium of Doctor Parnassus’
‘Nine’
‘Sherlock Holmes’
‘The Young Victoria’

És molt difícil que Avatar no guanyi en aquesta categoria. En cas de no guanyar millor peli ni direcció, serviria per maquillar una mica el resultat final.

Millor fotografia

‘Avatar’, de Mauro Fiore
‘Harry Potter and the Half-Blood Prince¡, de Bruno Delbonnel
‘The Hurt Locker’, de Barry Ackroyd
‘La Cinta Blanca', de Christian Berger
‘Inglourious Basterds, de Robert Richardson

La fotografia de La Cinta Blanca és realment impressionant. Un blanc i negre poderós –sobretot el blanc- que ajuda a incrementar les emocions que et provoca una peli perturbadora, suggerent i genial, de les millors de l’any.

Millor disseny de vestuari

‘Bright Star’
‘Coco before Chanel’
‘The Imaginarium of Doctor Parnassus’
‘Nine’
‘The Young Victoria’

Només n’he vist el tràiler però en aquesta categoria normalment guanyen les pel·lícules d’època, a l’estil Maria Antonieta o Las amistades peligrosas.

Millor muntatge

‘Avatar’
‘District 9’
‘The Hurt Locker’
‘Inglourious Basterds’
‘Precious’

De muntatge tampoc hi entenc molt, però diuen per aquí que la gran favorita és The Hurt Locker, tot i que atenció amb els basterds de Tarantino i amb la soprenent District 9.

Millor banda sonora

‘Avatar’, de James Horner
‘Fantastic Mr.Fox’, de Alexandre Desplat
‘The Hurt Locker’, de Marco Beltrami y Buck Sanders
‘Sherlock Holmes’, de Hans Zimmer
‘Up’, de Michael Giacchino

La música en general d’Up és molt bona, un dels elements essencials a l’hora d’estudiar el seu gran èxit. Seria el segon Oscar de la nit per Up. Sherlock Holmes també parteix amb opcions

Millor cançó original

“Almost There” de ‘The Princess and the Frog’, música y letra de Randy Newman
“Down in New Orleans” de ‘The Princess and the Frog’, música y letra de Randy Newman
“Loin de Paname” de ‘Paris 36’, música de Reinhardt Wagner, letra de Frank Thomas
“Take It All” de ‘Nine’, música y letra de Maury Yeston
“The Weary Kind (Theme from Crazy Heart)” de “Crazy Heart’, música y letra de Ryan Bingham y T. Bone Burnett

De totes només he sentit Take It All, però les apostes diuen que la cosa estarà apretada entre Down in New Orleáns i The Weary Kind. Si penso qui va guanyar el Globus d’Or, aposto per The Weary Kind.

Millor curtmetratge d'animació

‘French Roast’
‘Granny O’Grimm’s Sleeping Beauty’
‘The Lady and the Reaper’
‘Logorama’
‘A Matter of Loaf and Death’

He vist French Roast, l’espanyola The Lady and the Reaper i Logorama. Es diu que la favorita és aquesta última, però a mi m’agradaria que guanyés French Roast. Em va semblar exquisit.

Millor so

‘Avatar’
‘The Hurt Locker’
‘Inglourious Basterds’
‘Star Trek’
‘Up’

Les pel·lícules bèl·liques acostumen a guanyar en aquesta categoria.

Millors efectes visuals

‘Avatar’
‘District 9’
‘Star Trek’

Crec que Avatar de carrer...

Seqüeles com a xurros

Què es podria fer amb 2.500 milions de dòlars? Se us podrien acudir infinitat de coses. James Cameron hi va estar pensant des de fa temps, des que sabia, abans d'estrenar-se Avatar, que la seva pel·lícula arribaria a cotes altíssimes quant a taquilla i, en conseqüència, quant a ingressos. No calia ser un expert. La campanya de màrqueting i publicitat del film va ser descomunal. Qui el 18 de desembre de 2009 no sabia que s'estrenava Avatar, és que no formava part d'aquest món.

Doncs el que deia, Cameron -i les productores de la peli, entre elles el gegant 20th Century Fox- el 18 de desembre ja tenien clar que els diners que farien amb Avatar s'haurien de multiplicar. No pot ser guanyar només 2.500 milions. I quina és la gran moda del cinema des de fa uns anys per seguir guanyant i guanyant? Fer seqüeles. A las pruebas me remito: actualment estan projectades ¡¡86!! seqüeles de pel·lícules -entre elles, Alien 5, Spiderman 4, Bourne 4 (veure post 28/02), Fast&Furious 5, Ghostbusters 3, Iron Man 3, Indiana Jones 5, Jurassic Park 4, Madagascar 3, Men in Black 3, Mission:Impossible 4, Saw 7, Scary Movie 5, Sherlock Holmes 2, The Hangover 2...-. Impressionant, no??

Així doncs, sembla que la segona part d'Avatar es dirà Na'vi i tractarà del dia a dia del poble na'vi un cop expulsats els humans del planeta. Fantàstic. Segurament ens vendran un avenç encara més gran de la tecnologia utilitzada, una millora del 3D, un guió consistent, etc, etc, etc. I 2.500 milions de dòlars més cap a les arques del tito Cameron.

Audrey Mulligan

Reconec que no coneixia la directora danesa Lone Scherfig i m'ha sorprès molt que formés part de Dogma 95, un moviment fílmic creat l'any 1995 per directors com Thomas Vinterberg o Lars Von Trier. El Moviment Dogma tenia com a finalitat realitzar pel·lícules senzilles, sense post-producció. Els films havien de ser filmats en espais naturals, amb la càmera en mà o a l'espatlla, sense canvis temporals o geogràfics i amb so natural derivat de les imatges que es graven. Considero que el més clar exemple d'aquest moviment és la magnífica i trencadora Idioterne (Los Idiotas), de Von Trier, un director pel qual tinc debilitat.

Doncs el que deia, Scherfig va contribuir a estendre aquesta corrent amb obres com Italiens for begynder (Italiano para principiantes), del 2001. Aquest passat 2009, vuit anys després i ja allunyada d'aquet moviment, ha consolidat el seu nom amb An Education, pel·lícula nominada a l'Oscar i que compta amb la millor interpretació femenina de l'any segons la majoria de crítics: una jove innocent però madura anomenada Jenny, interpretada per la britànica Carey Mulligan, que un dia coneix un home adult -molt correcte Peter Sarsgaard- que li farà replantejar el seu camí vital. Ella és el centre d'atenció en tot moment, recordant sovint -sobretot durant les escenes de París- a la mítica Audrey Hepburn, tant pel físic com per la seva personalitat, una manera de ser molt característica dels personatges que interpretava Hepburn -vulnerable i innocent però valenta i madura, bohèmia i inquieta-.

És una pel·lícula sofisticada, amb un ritme no precisament ràpid però gens pesat, amb un grandíssim guió per sobre de tot, que inicialment tira cap a genials tocs de comèdia -les converses amb el pare (enorme Alfred Molina), la relació amb el noi jove- per passar pel romanç de la parella i acabar introduint a la perfecció un dramatisme punyent, que t'arriba. Tot amanit amb uns diàlegs vius i autèntics -sublim la primera trobada entre Jenny i David (Sarsgaard) sota la pluja-. Les interpretacions de la resta d'actors ajuden a enlairar la pel·lícula, destacant per damunt de la resta Alfred Molina i Rosamund Pike, que encarna magistralment el paper de "dumb blonde".

La història que narra Scherfig a An Education ja ha estat explicada diversos cops. No desvetllarem ara el gir final, però pot arribar a ser previsible. El fet és que la directora danesa aconsegueix narrar-te-la com si mai s'hagués tractat, d'una forma totalment original i novedosa.

Reinventar Bourne

La saga Bourne, que ha fet pujar Matt Damon al capdamunt de tot de l'estrellat, no tindrà una quarta entrega. O almenys no la tindrà amb els que han fet possible dues de les tres primeres parts. El director Paul Greengrass, que va agafar les regnes de la saga a la segona entrega, ha deixat clar que el projecte que ell tenia en ment es va acabar amb la tercera part -The Bourne Ultimatum-. I si Greengrass diu que no, Damon diu que no. Actor i director han format sense voler un altre binomi potent -a l'estil Burton/Depp, Scorsese/DiCaprio- que per cert podrem tornar a veure reflectit en pantalla amb la pel·lícula Green Zone, d'aquí poc en cartellera.

La saga Bourne està conformada per tres pel·lícules -The Bourne Identity, The Bourne Supremacy, The Bourne Ultimatum, cadascuna millor que l'anterior- d'una gran qualitat, sobretot a nivell tècnic, amb extraordinàries seqüències d'acció i un ritme frenètic i trepidant. En definitiva, un exemple perfecte de thriller d'acció.

Els drets de la saga els té Universal, que no estan disposats a finalitzar-la així com així i ja han començat a moure fils per buscar un nou director i un nou protagonista. Seguir amb el fil argumental de les altres tres seria un error, per la qual cosa el que es plantegen és fer una preqüela. El temps dirà. El que sí està clar és que tothom voldrà aconseguir el paper del renovat agent Bourne.

Alice in Wonderland. Primeres crítiques

Tim Burton forma part del club selecte format per tots aquells directors que compten amb un llenguatge propi, que han anat perfilant a mesura que la seva filmografia avançava. Aquest llenguatge es veu suportat per la construcció d'una estètica peculiar, d'un univers format per elements que no es poden deslligar d'aquesta realitat fictícia. O potser millor, que en una altra realitat no tindrien sentit. El cas és que aconsegueix que amb la simple visió d'una escena l'espectador ja sàpiga qui és el director del film.

Serà el 16 d'abril quan s'estrenarà a Catalunya la seva última pel·lícula, Alice in Wonderland. Tanmateix, des d'abans d'ahir Londres ja té el privilegi de tenir-la en cartellera. I ja ens han arribat les primeres crítiques i reaccions.

La majoria d'elles són positives i totes coincideixen a ressaltar que és un espectacle visual espectacular, segurament a l'estil d'Avatar -quant a la consideració de cine com a entreteniment-, amb una explosió de colors impressionant. La imaginació de Burton ha creat una "festa pels sentits", segons el diari The Guardian. Tot i això, cal també mirar les crítiques negatives, en aquest cas provinents de la revista Variety, que diu que la pel·lícula "és molt més convencional de l'esperat" o el crític de El Mundo, Luis Martínez, que explica que s'ha arribat a avorrir.





Però ja se sap, un director amb personalitat com el gran Timmy sempre tindrà gent a favor i gent en contra. Jo des de fa temps tinc molt clar en quin costat estic.