Trencaclosques

Secretari Coloma i Sicília i Mallorca i ja la tens al davant. Sagrada Família amb Kings of Leon a les orelles, còctel explosiu. Repasses el monument perquè portes 3 anys a Barcelona i encara no l'has tornat a veure des de les èpoques aquelles pretèrites. El davant més clar, immaculat; el darrere més fosc, recargolat. En una cantonada una parella grapejant-se. Fora auriculars perquè als peus de la catedral sona ska i rumba, música al carrer. Dos saxos, una trompeta, una elèctrica, un baix, un teclat i una bateria, i nens i pares ballant i guiris i jubilats i el guarda jurat del Prosegur que va movent la cama rítmicament. Descobreixes coses noves que no recordaves; aquells coloms blancs, la verge de blanc al lateral. El grup acaba de tocar, auriculars i Oasis cap amunt. La parelleta continua dale que te pego. Una estona de cel com la del Gavaldà porque yo lo valgo i trencaclosques fet. Compres el sopar i un altre cop Mallorca i Sicília i Secretari Coloma.

Corria

Corria. Corria sense parar, a tot drap. Escales amunt, escales avall. Engolia els esglaons de dos en dos, de tres en tres. La suor li regalimava per la cara, esquena avall. Aquella vegada no duia el cronòmetre, no s’estava entrenant.

De vegades es guanyava, i de vegades es perdia. Com tot a la vida. Però ell no tenia per què suportar l'amarg regust de la derrota ara sí, ara també. Portava molta estona corrent. Les cames començaven a notar l’esforç, però li era igual. No corria per entrenar-se. No corria per afició. Tan sols corria per oblidar les penes.

This is no Bridget Jones

Fotografies esgrogueïdes. Coixins de felpa. Gats d'angora. Ull de vellut. Arbre que mira farola, farola que mira façana. Butllofes als peus. Dies de pluja, menjars de colors. Fronteres. Oxigen sota un cel monòxid. Mars de pastilles de sabó. Glopades de records evocant fotogrames esquinçats, i només una cosa important: t'estim com un loco i m'aguant.

Immortal

I quan sortia en escena amb aquells ulls intel·ligents i irònics i fogosos i lleonins es menjava la càmara, i la pantalla, i l'escenari. I quan començava un diàleg aconseguia que en els seus llavis sonés excel·lent, amb el punt d'acidesa perfecte. Quin espècie de ferotge atractiu posseïa, que sense ser guapa passava per damunt de qualsevol altre bellesa? Què tenia aquell tros de dona? Potser era el vigor de les seves interpretacions, o la feminitat de les seves postures, o qui sap si qualsevol altre talent, perquè ella els tenia tots.

Diàlegs sublims, els millors del cine, perla rere perla; l'oïda no donava l'abast davant de tan enginy. I si sortien de la boca d'aquesta dona de foc podies sentir amargura i sarcasme i hipocresia i sinceritat i tristesa i humor punyent en una caiguda d'ulls.

All about Eve. I Bette Davis, per damunt de tot.

Galàpets, nenúfars, princeses

Molts alts i molts baixos, últimament sóc muntanya russa, però aquella de DisneyLand Paris, que passa a través d'un túnel sota l'aigua i mola més. No controlo gaire bé els freds i els calents i el resultat és que tot queda tebi i possiblement massa insípid. Però sempre tinc el recurs de les puntes alegres i bromistes i fins i tot exultants en la meva gràfica del dia a dia que ja compta amb fulls i fulls. I amb això és el que em quedo, i amb Antonia Font i el seu Wa Yeah.

Sweet Dreams

Sweet Dreams (Are Made Of This). La versió original és del grup Eurythmics i data de l'any 1983. Se n'han realitzat diverses versions. La més popular, la de Brian Hugh Warner, més conegut com Marilyn Manson. Tot i això, cap aconsegueix arribar al gran tema original, cantat per Annie Lennox, vocalista d'Eurythmics. La particularitat més destacada de la cançó és que consta de molt poca lletra, tan sols una estrofa amb nou versos.

Justament avui al matí parlàvem de la cançó i tararejàvem la lletra amb l'Andreu, a la facultat. Feia força temps que no l'escoltava, per això quan he engegat l'ipod el primer tema que he posat a la playlist ha estat aquest. Hores més tard, quan he arribat a casa, a Valls, ma germà estudiava d'un llibre de castellà que havia estat meu. Al marge dret de la pàgina que estava llegint hi havia escrit, amb lletra meva, and I'm not joking, un tros d'una cançó que deia... Sweet dreams are made of this, who am I to disagree?

Walt Kowalski

Un home tancat amb candau, males puces. Ha perdut l'únic ésser que el comprenia, la seva dona. Viu en un món que ja no és el seu. Recorda la guerra de Corea i encara s'estremeix amb les horroritats que va veure, amb les atrocitats que va realitzar, amb els crits que va sentir. Els seus somnis continuen fets d'això, d'aquesta mescla entre por i remordiments i misantropia. No accepta que el món hagi canviat, un món, el seu, que se li escola entre les mans com sorra fina de la platja. Els seus fills no l'entenen, mai s'ha portat bé amb ells. Ell que ha treballat mitja vida a la Ford, ara ha de veure com condueixen tot terrenys japonesos. Els seus néts, amb pretencions i egoismes tatuats a la pell i pircings a les orelles i al melic. Que el deixin en pau a ell i a les seves cerveses, al seu parlar groller i la seva cara de galleda de merda.

Walt és així, seriós i reservat i meticulós i noble, com el Gran Torino que guarda a l'interior del seu garatge. No canviarà mai, i menys a aquestes alçades de la vida... O sí??