Vomitada

No sé per què exactament però mai acabem d’estar del tot contents. Em recolzo en l’afirmació “deu ser part de la naturalesa humana”, però no en tinc prou. Sembla que ens agradi preocupar-nos. Almenys en el meu cas. Dos exemples.

U. Crec que em buido massa amb els altres. Això no és pas una floreta que em tiri, més aviat és un retret que em faig. A l'hora d'ajudar sempre m'oblido de mi. És com si fos un bon jugador però optés per quedar-me a la banqueta per tal que els altres no se sentin malament si no juguen. Escolto molt. Construeixo la meva realitat per dins. Realment m'agrada intentar fer feliç a la gent i per això em buido i al mateix temps em descuido de mi. Cercle viciós.

Dos. Sé a qui importo realment, tot i que em costa diferenciar-ho. Sé, finalment, qui es mullaria el cul per mi i qui se’n fregaria les mans. I aquí és on torno a preocupar-me. Tot es desmonta quan dubto si els amics de tota la vida, aquells amb els quals he crescut, pertanyen al grup dels primers o dels segons. I aquest dubte fa mal, i és revelador. Al llarg dels anys he tingut molta gent al meu costat, però ben pocs amics de veritat, i a mesura que va passant el temps aquesta afirmació es va fent més i més verídica. Suposo que és llei de vida. Uns vénen, els altres se'n van, tan sols uns pocs es queden. Però, què voleu que us digui... no m'acaba de convèncer.

1899

I jo ja em veia com un més dins la Divina Comedia, esperant que arribés Caront, el barquer, i guiés la meva ombra errant cap a l'Hades més profund. Perquè, admetem-ho, jo ja era difunt. A les 22.39 de la nit havia mort. Havia sucumbit en el més pejoratiu dels sentiments, la desesperança, ignorant a qui estava seguint, a quina Història estava fallant. Submergit a la cadira, arrepapat com si d'un moble més es tractés, les mans al cap. Però atenció. Keita xuta la pilota i Iniesta i Piqué i Alves centrant i Eto'o que no hi arriba i mal refús i passada de Messi i Andresín a la mitja lluna.

I finalment, la glòria. El clímax de la pel·lícula, l'orgasme més desitjat. A les 22.41 trucava a Sant Pere per tal que m'obrís les portes del cel. Les línies telefòniques estaven saturades; milers de milions de culés més també demanaven un lloc al món celestial.

Trencaclosques

Secretari Coloma i Sicília i Mallorca i ja la tens al davant. Sagrada Família amb Kings of Leon a les orelles, còctel explosiu. Repasses el monument perquè portes 3 anys a Barcelona i encara no l'has tornat a veure des de les èpoques aquelles pretèrites. El davant més clar, immaculat; el darrere més fosc, recargolat. En una cantonada una parella grapejant-se. Fora auriculars perquè als peus de la catedral sona ska i rumba, música al carrer. Dos saxos, una trompeta, una elèctrica, un baix, un teclat i una bateria, i nens i pares ballant i guiris i jubilats i el guarda jurat del Prosegur que va movent la cama rítmicament. Descobreixes coses noves que no recordaves; aquells coloms blancs, la verge de blanc al lateral. El grup acaba de tocar, auriculars i Oasis cap amunt. La parelleta continua dale que te pego. Una estona de cel com la del Gavaldà porque yo lo valgo i trencaclosques fet. Compres el sopar i un altre cop Mallorca i Sicília i Secretari Coloma.

Corria

Corria. Corria sense parar, a tot drap. Escales amunt, escales avall. Engolia els esglaons de dos en dos, de tres en tres. La suor li regalimava per la cara, esquena avall. Aquella vegada no duia el cronòmetre, no s’estava entrenant.

De vegades es guanyava, i de vegades es perdia. Com tot a la vida. Però ell no tenia per què suportar l'amarg regust de la derrota ara sí, ara també. Portava molta estona corrent. Les cames començaven a notar l’esforç, però li era igual. No corria per entrenar-se. No corria per afició. Tan sols corria per oblidar les penes.

This is no Bridget Jones

Fotografies esgrogueïdes. Coixins de felpa. Gats d'angora. Ull de vellut. Arbre que mira farola, farola que mira façana. Butllofes als peus. Dies de pluja, menjars de colors. Fronteres. Oxigen sota un cel monòxid. Mars de pastilles de sabó. Glopades de records evocant fotogrames esquinçats, i només una cosa important: t'estim com un loco i m'aguant.

Immortal

I quan sortia en escena amb aquells ulls intel·ligents i irònics i fogosos i lleonins es menjava la càmara, i la pantalla, i l'escenari. I quan començava un diàleg aconseguia que en els seus llavis sonés excel·lent, amb el punt d'acidesa perfecte. Quin espècie de ferotge atractiu posseïa, que sense ser guapa passava per damunt de qualsevol altre bellesa? Què tenia aquell tros de dona? Potser era el vigor de les seves interpretacions, o la feminitat de les seves postures, o qui sap si qualsevol altre talent, perquè ella els tenia tots.

Diàlegs sublims, els millors del cine, perla rere perla; l'oïda no donava l'abast davant de tan enginy. I si sortien de la boca d'aquesta dona de foc podies sentir amargura i sarcasme i hipocresia i sinceritat i tristesa i humor punyent en una caiguda d'ulls.

All about Eve. I Bette Davis, per damunt de tot.

Galàpets, nenúfars, princeses

Molts alts i molts baixos, últimament sóc muntanya russa, però aquella de DisneyLand Paris, que passa a través d'un túnel sota l'aigua i mola més. No controlo gaire bé els freds i els calents i el resultat és que tot queda tebi i possiblement massa insípid. Però sempre tinc el recurs de les puntes alegres i bromistes i fins i tot exultants en la meva gràfica del dia a dia que ja compta amb fulls i fulls. I amb això és el que em quedo, i amb Antonia Font i el seu Wa Yeah.