Els dies parells et crec

Au revoir, mes amis. Últimament sensibleria a dojo, flors i flors de pell. Deu ser el temps, que diria un. De mica en mica anar omplint buits; es tracta de ser els simpàtics del barri, canten els Manel. Serà veritat, com tot el que entonen. I ara jugarem a cartes, i ara anirem a festes majors, i ara ens torrarem i ballarem i direm tonteries de criatures. No ens adonarem fins l'endemà amb els raigs del migdia que ja hem passat juliol, que aviat s'aniran escurçant les hores de sol, que encetarem l'últim curs, i que també l'acabarem. I aleshores, au revoir, mes amis. O no. Amb totes les meves forces, que sigui que no.

Bon Soleil

Vénen els de Toulon i comprovo que el meu francès està més que rovellat. No passo dels bonjour, ça va, très bien i au revoir, i m'empastifo d'anglès quan intento buscar més expressions. Què hi farem. Arriben carregats. Els dos petits són una monada. La Célia d'ulls clars parla poc i passaria desaparcebuda si no fos per la seva bellesa. El Jules, petit terratrèmol de mirada astuta, no para quiet. Els grans parlen molt del Senegal. Hi van sovint. Simplement els admiro per això.

Sento ma mare parlant per telefon: "Hola! Els francesos ja estan aquí eh!". A l'altra banda hi ha mon àvia, segurament pensant que un dia d'aquests hauran de passar per casa a saludar-los. Ella tampoc passarà dels bonsoir i els oui oui, però no tindrà problemes per obrir conversa. És així. Jo, de mentres, em quedaré observant, rumiant com es diu en francès la meva àvia és la canya.

Shenandoah Club

Els homes que no estimaven les dones i visualitzar de nou aquelles pelis mig oblidades per tal de recordar com de bones eren. Que si Seven, Miller's Crossing, Lost in Translation; que si Taxi Driver, The Clockwork Orange, Fargo. T'adones, content, que les escenes de més qualitat encara ronden pel teu cap. Un tros de vacances és això. No afeitar-te gens, tenis i piscina, i veure la seqüència del tiroteig entre l'Albert Finney fent de Leo i els sequaços de Johnny Caspar a la casa de l'irlandès mentre aquesta és consumida per les flames, ben amanida amb una sintonia clàssica de fons.

Tot això amb un "legen -wait for it- dary!" de tan en tan, pronunciat per un dels personatges més ben trobats de la història de les sèries de televisió.

Vomitada

No sé per què exactament però mai acabem d’estar del tot contents. Em recolzo en l’afirmació “deu ser part de la naturalesa humana”, però no en tinc prou. Sembla que ens agradi preocupar-nos. Almenys en el meu cas. Dos exemples.

U. Crec que em buido massa amb els altres. Això no és pas una floreta que em tiri, més aviat és un retret que em faig. A l'hora d'ajudar sempre m'oblido de mi. És com si fos un bon jugador però optés per quedar-me a la banqueta per tal que els altres no se sentin malament si no juguen. Escolto molt. Construeixo la meva realitat per dins. Realment m'agrada intentar fer feliç a la gent i per això em buido i al mateix temps em descuido de mi. Cercle viciós.

Dos. Sé a qui importo realment, tot i que em costa diferenciar-ho. Sé, finalment, qui es mullaria el cul per mi i qui se’n fregaria les mans. I aquí és on torno a preocupar-me. Tot es desmonta quan dubto si els amics de tota la vida, aquells amb els quals he crescut, pertanyen al grup dels primers o dels segons. I aquest dubte fa mal, i és revelador. Al llarg dels anys he tingut molta gent al meu costat, però ben pocs amics de veritat, i a mesura que va passant el temps aquesta afirmació es va fent més i més verídica. Suposo que és llei de vida. Uns vénen, els altres se'n van, tan sols uns pocs es queden. Però, què voleu que us digui... no m'acaba de convèncer.

1899

I jo ja em veia com un més dins la Divina Comedia, esperant que arribés Caront, el barquer, i guiés la meva ombra errant cap a l'Hades més profund. Perquè, admetem-ho, jo ja era difunt. A les 22.39 de la nit havia mort. Havia sucumbit en el més pejoratiu dels sentiments, la desesperança, ignorant a qui estava seguint, a quina Història estava fallant. Submergit a la cadira, arrepapat com si d'un moble més es tractés, les mans al cap. Però atenció. Keita xuta la pilota i Iniesta i Piqué i Alves centrant i Eto'o que no hi arriba i mal refús i passada de Messi i Andresín a la mitja lluna.

I finalment, la glòria. El clímax de la pel·lícula, l'orgasme més desitjat. A les 22.41 trucava a Sant Pere per tal que m'obrís les portes del cel. Les línies telefòniques estaven saturades; milers de milions de culés més també demanaven un lloc al món celestial.

Trencaclosques

Secretari Coloma i Sicília i Mallorca i ja la tens al davant. Sagrada Família amb Kings of Leon a les orelles, còctel explosiu. Repasses el monument perquè portes 3 anys a Barcelona i encara no l'has tornat a veure des de les èpoques aquelles pretèrites. El davant més clar, immaculat; el darrere més fosc, recargolat. En una cantonada una parella grapejant-se. Fora auriculars perquè als peus de la catedral sona ska i rumba, música al carrer. Dos saxos, una trompeta, una elèctrica, un baix, un teclat i una bateria, i nens i pares ballant i guiris i jubilats i el guarda jurat del Prosegur que va movent la cama rítmicament. Descobreixes coses noves que no recordaves; aquells coloms blancs, la verge de blanc al lateral. El grup acaba de tocar, auriculars i Oasis cap amunt. La parelleta continua dale que te pego. Una estona de cel com la del Gavaldà porque yo lo valgo i trencaclosques fet. Compres el sopar i un altre cop Mallorca i Sicília i Secretari Coloma.

Corria

Corria. Corria sense parar, a tot drap. Escales amunt, escales avall. Engolia els esglaons de dos en dos, de tres en tres. La suor li regalimava per la cara, esquena avall. Aquella vegada no duia el cronòmetre, no s’estava entrenant.

De vegades es guanyava, i de vegades es perdia. Com tot a la vida. Però ell no tenia per què suportar l'amarg regust de la derrota ara sí, ara també. Portava molta estona corrent. Les cames començaven a notar l’esforç, però li era igual. No corria per entrenar-se. No corria per afició. Tan sols corria per oblidar les penes.