1899

I jo ja em veia com un més dins la Divina Comedia, esperant que arribés Caront, el barquer, i guiés la meva ombra errant cap a l'Hades més profund. Perquè, admetem-ho, jo ja era difunt. A les 22.39 de la nit havia mort. Havia sucumbit en el més pejoratiu dels sentiments, la desesperança, ignorant a qui estava seguint, a quina Història estava fallant. Submergit a la cadira, arrepapat com si d'un moble més es tractés, les mans al cap. Però atenció. Keita xuta la pilota i Iniesta i Piqué i Alves centrant i Eto'o que no hi arriba i mal refús i passada de Messi i Andresín a la mitja lluna.

I finalment, la glòria. El clímax de la pel·lícula, l'orgasme més desitjat. A les 22.41 trucava a Sant Pere per tal que m'obrís les portes del cel. Les línies telefòniques estaven saturades; milers de milions de culés més també demanaven un lloc al món celestial.