Vomitada

No sé per què exactament però mai acabem d’estar del tot contents. Em recolzo en l’afirmació “deu ser part de la naturalesa humana”, però no en tinc prou. Sembla que ens agradi preocupar-nos. Almenys en el meu cas. Dos exemples.

U. Crec que em buido massa amb els altres. Això no és pas una floreta que em tiri, més aviat és un retret que em faig. A l'hora d'ajudar sempre m'oblido de mi. És com si fos un bon jugador però optés per quedar-me a la banqueta per tal que els altres no se sentin malament si no juguen. Escolto molt. Construeixo la meva realitat per dins. Realment m'agrada intentar fer feliç a la gent i per això em buido i al mateix temps em descuido de mi. Cercle viciós.

Dos. Sé a qui importo realment, tot i que em costa diferenciar-ho. Sé, finalment, qui es mullaria el cul per mi i qui se’n fregaria les mans. I aquí és on torno a preocupar-me. Tot es desmonta quan dubto si els amics de tota la vida, aquells amb els quals he crescut, pertanyen al grup dels primers o dels segons. I aquest dubte fa mal, i és revelador. Al llarg dels anys he tingut molta gent al meu costat, però ben pocs amics de veritat, i a mesura que va passant el temps aquesta afirmació es va fent més i més verídica. Suposo que és llei de vida. Uns vénen, els altres se'n van, tan sols uns pocs es queden. Però, què voleu que us digui... no m'acaba de convèncer.