Remake

Sento por de tornar a escriure. Sento por que, al fer-ho, glopades de sentiments sepultats sota la superfície vegin la llum del dia i, ara l'un ara l'altre, em prenguin l'ànima durant una estona. Fills bastards de la vida, innocents i alhora rotunds. Jo que m'he proveït d'aquella cuirassa que res fa tombar, jo que no em permeto somiar més que quan la fosca ho mana, seguiré captenint-me d'aquests intervals d'emocions exagerades. Així quan em sol·licitin podré continuar imitant el viure, així quan em demanin podré seguir codificant el riure, aplaudint quan el joc s'acabi, nedant quan la marea baixi.

Els diamants són per sempre

- Els diamants són per sempre. - No vull diamants, jo necessito alguna cosa diferent, que s’escapi d’allò comú. - Els diamants s’escapen d’allò comú. - Però són cars, jo les coses cares les intento evitar. - Tothom intenta evitar les coses cares. - Els rics no. - Els rics estan per damunt del bé i del mal, els és igual. - Doncs vengui els diamants als rics. - Ja ho faig, però crec sincerament que vostè en vol un. - Jo vull una altra cosa. - Un altre tipus de diamant..?- No, una altra cosa que no sigui un diamant. - Relacionat amb un diamant. - No, res de diamants. - N’hi ha que estan bé de preu, dins el que cap. - El preu no m’importa. - Abans no m’ha semblat entendre el mateix. - Abans he dit que intento evitar les coses cares. - Sí. - Doncs si no hi ha més remei compro car. - Això és una altra cosa. - No, és la mateixa. - Com vostè digui. - No intenti ensabonar-me. - Jo només ensabono la meva esposa. - Ben fet que fa. - I la gent que compra diamants. - Jo no vull diamants. - Ja ho sé, només li deia a qui ensabonava. - Però ha tornat amb el tema dels diamants. - Sí, m’agrada parlar-ne. - A vostè li agrada parlar de tot per tal que la gent compri. - La gent és prou llesta per no deixar-se enganyar. - No ho sé. - Vostè n’és un exemple. - Potser sí. - I tan. - Veus, ja torna a ensabonar-me. - És que la veig amb cara de voler comprar diamants. – No crec que faci aquesta cara. - Ja li dic jo que sí. - Doncs no em miri. - És lleig no mirar la persona amb qui parla. - Jo no parlo, parla vostè. - Però vostè contesta. - Perquè m’atabala amb els seus diamants. - Sí, els diamants em fascinen. - A mi no. - S’escapen d’allò comú. - Però són cars. - Aquest terme és relatiu. - No ho crec. - Si té diners no serà tan car. - No tinc diners. - I tan que en té. - Què li fa pensar que en tinc? - Abans ha dit que el preu no importa. - També he dit que intento evitar les coses cares. - Del tot cert. - Doncs ja està. - Però té pinta de tenir diners, vostè. - No li diré pas que no. - Se li nota amb la cara que posa. - I vinga amb la meva cara. - És lleig no mirar la persona amb qui parla. - Sí, ja ho ha dit abans això. - També és lleig ser rica i no tenir diamants. - No m’agraden els diamants. - Però és rica. - I què, és un va junt ser rica i posseir diamants? - No ho sé, és possible. - Hi ha moltes coses possibles. - I impossibles. - També. - És possible que compri els diamants. - Sí, però no és probable. - Els diamants s’escapen d’allò comú. - Ja ho sé, ja m’ho ha dit dos cops. - I els que facin falta. - No en fan falta més. - Jo crec que sí. - Vostè creu el que li sembla millor per la seva butxaca. - No li diré pas que no, vostè també. - Sí, però a mi no me’n falten. - Perquè és rica. - Potser sí, però ja li he comentat que intento evitar les coses cares. - És una contradicció. - No té per què. - Els rics compren diamants. - Doncs que se’ls fiquin on vulguin. - Ja ho fan. - Que és ric vostè? - No, però ho veig, com també veig la seva cara. - Què li passa ara a la meva cara? - Té cara de voler comprar diamants. - Jo vull alguna cosa diferent. - Diferent quant a poc comú? - Sí, ja ho sap. - Hi ha diamants poc comuns. - Vol dir? Sí miri quin uns. - Veu aquests no els havia vist en la meva vida. - Són poc comuns. - I cars. – Els diners no són problema. – Té raó. - Però intenta evitar les coses cares. - Sí. - Veig que ens entenem... se’l queda? - M’assegura que és molt poc comú? - Molt poc comú. - En aquest cas entesos. - Molt bé, ja li he dit que els diamants són per sempre... –Sí, ja m’ho ha dit abans.

Nonsense

Primer va posar els peus, després el cos i finalment el cap. Sense vacil·lar es va endinsar en la tassa de vàter. No volia capficar-se en les possibles conseqüències d’aquell acte tan irresponsable. Sabia que el Sol no era un lloc on poder estar-hi gaire estona, així que quan hi va aterrar –de morros, tot s’ha de dir- va començar a córrer intentant perdre el menor temps possible. La tassa de vàter restava molts metres damunt seu i brillava amb força. Si aquesta s’apagava ja havia begut oli. Però no ho creia. Mai havia passat. Corria, talment com si els mals esperits l’empaitessin. De sobte un fort soroll el va fer aturar-se. Va mirar a dreta i esquerra. Res. Va aixecar la vista. Allà dalt passava alguna cosa. Va mirar directament la tassa de vàter i la llum que traspuava el va encegar. Havia de trobar una solució. La tenia. Va arrencar del Sol les vies de tren que el creuaven i se les va posar davant dels ulls en forma de protecció. Les vies van permetre-li veure com la Lluna estava a punt de situar-se davant la tassa de vàter. Un eclipsi en tota regla. Desesperat per no quedar-se sense llum, sense vida, va saltar com mai havia saltat i es va agafar a la Lluna. Amb les vies de tren encara als ulls, es va donar impuls i va grimpar fins a la tassa de vàter, que estava just al darrere. Hi va entrar de cap i va nedar fins que el cor li va dir prou. Quan va sortir de l’aigua un home de pell pàl·lida li va dir, en to burleta, que ara es portaven més les anelles de Saturn, que les vies de tren eren cosa del passat.

Happy ending

Qui sóc jo? Jo sóc tots i cadascun dels personatges de totes les pel·lícules que he vist. Jo sóc de vegades escenes memorables com Gene Kelly cantant sota la pluja o Gloria Swanson baixant les escales de la seva mansió, però sovint només sóc algun pla seqüència mal rodat o una il·luminació mal plantejada. El llargmetratge de la meva vida té de moment un guió poc treballat, amb un elevat nombre de detalls que queden per a resoldre i una estructura irregular que grinyola per totes bandes, però que de moment no deixa entreveure el final, un ending que m'agradaria que fos com el de Sospechosos Habituales, o com el de Seven, o com el de Thelma&Louise, o com el de Cadena Perpetua, o com el d'American Beauty, dels millors que s'han fet mai. I com que somiar no costa res, faig com Jonathan Price a Brazil i em converteixo en tot allò que no sóc; en tots i cadascun dels personatges de totes les pel·lícules que he vist.

Tanca els ulls

Vaig pensar que t'havia vist, però tan sols era un miratge. No eres res més que un truc de la meva vista sota la llum d'un fanal. Estaves a prop, tan a prop que vaig tenir por, com vaig tenir por de les oportunitats que allò hagués suposat. Vaig allargar el camí a casa per buscar el lloc on t'amagaves. Estava preocupat per si m'oblidava de la teva cara; vaig preguntar a tothom i vaig pensar que res, que no, que t'havia imaginat en tot moment, en tot fil de veu, en tot raig de sol, en tot bri d'herba, en tot instant fugaç. El meu cos sota zero. Conjunt buit. Forat negre.

L'altre dia al parc vaig tornar a creure que eres tu. Estaves a prop, tan que sentia la teva ànima. I vaig tornar a tenir por. La nit va caure sense demanar permís i les hores van regalimar entre les fulles dels arbres. Tot era igual que sempre. Jo seguia palplantat esperant, sempre esperant. Conjunt buit. Fade out cap a negre.

Els dies parells et crec

Au revoir, mes amis. Últimament sensibleria a dojo, flors i flors de pell. Deu ser el temps, que diria un. De mica en mica anar omplint buits; es tracta de ser els simpàtics del barri, canten els Manel. Serà veritat, com tot el que entonen. I ara jugarem a cartes, i ara anirem a festes majors, i ara ens torrarem i ballarem i direm tonteries de criatures. No ens adonarem fins l'endemà amb els raigs del migdia que ja hem passat juliol, que aviat s'aniran escurçant les hores de sol, que encetarem l'últim curs, i que també l'acabarem. I aleshores, au revoir, mes amis. O no. Amb totes les meves forces, que sigui que no.

Bon Soleil

Vénen els de Toulon i comprovo que el meu francès està més que rovellat. No passo dels bonjour, ça va, très bien i au revoir, i m'empastifo d'anglès quan intento buscar més expressions. Què hi farem. Arriben carregats. Els dos petits són una monada. La Célia d'ulls clars parla poc i passaria desaparcebuda si no fos per la seva bellesa. El Jules, petit terratrèmol de mirada astuta, no para quiet. Els grans parlen molt del Senegal. Hi van sovint. Simplement els admiro per això.

Sento ma mare parlant per telefon: "Hola! Els francesos ja estan aquí eh!". A l'altra banda hi ha mon àvia, segurament pensant que un dia d'aquests hauran de passar per casa a saludar-los. Ella tampoc passarà dels bonsoir i els oui oui, però no tindrà problemes per obrir conversa. És així. Jo, de mentres, em quedaré observant, rumiant com es diu en francès la meva àvia és la canya.

Shenandoah Club

Els homes que no estimaven les dones i visualitzar de nou aquelles pelis mig oblidades per tal de recordar com de bones eren. Que si Seven, Miller's Crossing, Lost in Translation; que si Taxi Driver, The Clockwork Orange, Fargo. T'adones, content, que les escenes de més qualitat encara ronden pel teu cap. Un tros de vacances és això. No afeitar-te gens, tenis i piscina, i veure la seqüència del tiroteig entre l'Albert Finney fent de Leo i els sequaços de Johnny Caspar a la casa de l'irlandès mentre aquesta és consumida per les flames, ben amanida amb una sintonia clàssica de fons.

Tot això amb un "legen -wait for it- dary!" de tan en tan, pronunciat per un dels personatges més ben trobats de la història de les sèries de televisió.

Vomitada

No sé per què exactament però mai acabem d’estar del tot contents. Em recolzo en l’afirmació “deu ser part de la naturalesa humana”, però no en tinc prou. Sembla que ens agradi preocupar-nos. Almenys en el meu cas. Dos exemples.

U. Crec que em buido massa amb els altres. Això no és pas una floreta que em tiri, més aviat és un retret que em faig. A l'hora d'ajudar sempre m'oblido de mi. És com si fos un bon jugador però optés per quedar-me a la banqueta per tal que els altres no se sentin malament si no juguen. Escolto molt. Construeixo la meva realitat per dins. Realment m'agrada intentar fer feliç a la gent i per això em buido i al mateix temps em descuido de mi. Cercle viciós.

Dos. Sé a qui importo realment, tot i que em costa diferenciar-ho. Sé, finalment, qui es mullaria el cul per mi i qui se’n fregaria les mans. I aquí és on torno a preocupar-me. Tot es desmonta quan dubto si els amics de tota la vida, aquells amb els quals he crescut, pertanyen al grup dels primers o dels segons. I aquest dubte fa mal, i és revelador. Al llarg dels anys he tingut molta gent al meu costat, però ben pocs amics de veritat, i a mesura que va passant el temps aquesta afirmació es va fent més i més verídica. Suposo que és llei de vida. Uns vénen, els altres se'n van, tan sols uns pocs es queden. Però, què voleu que us digui... no m'acaba de convèncer.

1899

I jo ja em veia com un més dins la Divina Comedia, esperant que arribés Caront, el barquer, i guiés la meva ombra errant cap a l'Hades més profund. Perquè, admetem-ho, jo ja era difunt. A les 22.39 de la nit havia mort. Havia sucumbit en el més pejoratiu dels sentiments, la desesperança, ignorant a qui estava seguint, a quina Història estava fallant. Submergit a la cadira, arrepapat com si d'un moble més es tractés, les mans al cap. Però atenció. Keita xuta la pilota i Iniesta i Piqué i Alves centrant i Eto'o que no hi arriba i mal refús i passada de Messi i Andresín a la mitja lluna.

I finalment, la glòria. El clímax de la pel·lícula, l'orgasme més desitjat. A les 22.41 trucava a Sant Pere per tal que m'obrís les portes del cel. Les línies telefòniques estaven saturades; milers de milions de culés més també demanaven un lloc al món celestial.

Trencaclosques

Secretari Coloma i Sicília i Mallorca i ja la tens al davant. Sagrada Família amb Kings of Leon a les orelles, còctel explosiu. Repasses el monument perquè portes 3 anys a Barcelona i encara no l'has tornat a veure des de les èpoques aquelles pretèrites. El davant més clar, immaculat; el darrere més fosc, recargolat. En una cantonada una parella grapejant-se. Fora auriculars perquè als peus de la catedral sona ska i rumba, música al carrer. Dos saxos, una trompeta, una elèctrica, un baix, un teclat i una bateria, i nens i pares ballant i guiris i jubilats i el guarda jurat del Prosegur que va movent la cama rítmicament. Descobreixes coses noves que no recordaves; aquells coloms blancs, la verge de blanc al lateral. El grup acaba de tocar, auriculars i Oasis cap amunt. La parelleta continua dale que te pego. Una estona de cel com la del Gavaldà porque yo lo valgo i trencaclosques fet. Compres el sopar i un altre cop Mallorca i Sicília i Secretari Coloma.

Corria

Corria. Corria sense parar, a tot drap. Escales amunt, escales avall. Engolia els esglaons de dos en dos, de tres en tres. La suor li regalimava per la cara, esquena avall. Aquella vegada no duia el cronòmetre, no s’estava entrenant.

De vegades es guanyava, i de vegades es perdia. Com tot a la vida. Però ell no tenia per què suportar l'amarg regust de la derrota ara sí, ara també. Portava molta estona corrent. Les cames començaven a notar l’esforç, però li era igual. No corria per entrenar-se. No corria per afició. Tan sols corria per oblidar les penes.

This is no Bridget Jones

Fotografies esgrogueïdes. Coixins de felpa. Gats d'angora. Ull de vellut. Arbre que mira farola, farola que mira façana. Butllofes als peus. Dies de pluja, menjars de colors. Fronteres. Oxigen sota un cel monòxid. Mars de pastilles de sabó. Glopades de records evocant fotogrames esquinçats, i només una cosa important: t'estim com un loco i m'aguant.

Immortal

I quan sortia en escena amb aquells ulls intel·ligents i irònics i fogosos i lleonins es menjava la càmara, i la pantalla, i l'escenari. I quan començava un diàleg aconseguia que en els seus llavis sonés excel·lent, amb el punt d'acidesa perfecte. Quin espècie de ferotge atractiu posseïa, que sense ser guapa passava per damunt de qualsevol altre bellesa? Què tenia aquell tros de dona? Potser era el vigor de les seves interpretacions, o la feminitat de les seves postures, o qui sap si qualsevol altre talent, perquè ella els tenia tots.

Diàlegs sublims, els millors del cine, perla rere perla; l'oïda no donava l'abast davant de tan enginy. I si sortien de la boca d'aquesta dona de foc podies sentir amargura i sarcasme i hipocresia i sinceritat i tristesa i humor punyent en una caiguda d'ulls.

All about Eve. I Bette Davis, per damunt de tot.

Galàpets, nenúfars, princeses

Molts alts i molts baixos, últimament sóc muntanya russa, però aquella de DisneyLand Paris, que passa a través d'un túnel sota l'aigua i mola més. No controlo gaire bé els freds i els calents i el resultat és que tot queda tebi i possiblement massa insípid. Però sempre tinc el recurs de les puntes alegres i bromistes i fins i tot exultants en la meva gràfica del dia a dia que ja compta amb fulls i fulls. I amb això és el que em quedo, i amb Antonia Font i el seu Wa Yeah.

Sweet Dreams

Sweet Dreams (Are Made Of This). La versió original és del grup Eurythmics i data de l'any 1983. Se n'han realitzat diverses versions. La més popular, la de Brian Hugh Warner, més conegut com Marilyn Manson. Tot i això, cap aconsegueix arribar al gran tema original, cantat per Annie Lennox, vocalista d'Eurythmics. La particularitat més destacada de la cançó és que consta de molt poca lletra, tan sols una estrofa amb nou versos.

Justament avui al matí parlàvem de la cançó i tararejàvem la lletra amb l'Andreu, a la facultat. Feia força temps que no l'escoltava, per això quan he engegat l'ipod el primer tema que he posat a la playlist ha estat aquest. Hores més tard, quan he arribat a casa, a Valls, ma germà estudiava d'un llibre de castellà que havia estat meu. Al marge dret de la pàgina que estava llegint hi havia escrit, amb lletra meva, and I'm not joking, un tros d'una cançó que deia... Sweet dreams are made of this, who am I to disagree?

Walt Kowalski

Un home tancat amb candau, males puces. Ha perdut l'únic ésser que el comprenia, la seva dona. Viu en un món que ja no és el seu. Recorda la guerra de Corea i encara s'estremeix amb les horroritats que va veure, amb les atrocitats que va realitzar, amb els crits que va sentir. Els seus somnis continuen fets d'això, d'aquesta mescla entre por i remordiments i misantropia. No accepta que el món hagi canviat, un món, el seu, que se li escola entre les mans com sorra fina de la platja. Els seus fills no l'entenen, mai s'ha portat bé amb ells. Ell que ha treballat mitja vida a la Ford, ara ha de veure com condueixen tot terrenys japonesos. Els seus néts, amb pretencions i egoismes tatuats a la pell i pircings a les orelles i al melic. Que el deixin en pau a ell i a les seves cerveses, al seu parlar groller i la seva cara de galleda de merda.

Walt és així, seriós i reservat i meticulós i noble, com el Gran Torino que guarda a l'interior del seu garatge. No canviarà mai, i menys a aquestes alçades de la vida... O sí??

Les invasions bàrbares

Contràriament al que molta gent pensa, el segle XX no ha estat particularment sagnant. Les guerres han generat 100 milions de morts. Aquesta és una xifra generalment acceptada. Afegeix 10 milions pel Gulag Rus. La màfia xinesa, no ho sabrem mai, però comptem amb 1 milió. Això ens suma uns 130 milions de morts. No és molt impressionant.

Pensem que al segle XVI els espanyols i els portuguesos han aconseguit, sense cambres de gas ni bombes, fer desaparèixer 150 milions d'indígenes d'Amèrica Llatina. És molta feina matar 150 milions de persones. Podríem dir que tenien el suport de la seva església, però igualment és molta feina. A tal punt que a Amèrica del Nord, els holandesos, anglesos, francesos i, eventualment, els americans, es van inspirar i van degollar, a la vegada, uns altres 150 milions. Això arriba a 300 milions de morts en total. I tot això sense el mínim Museu de l'Holocaust.

La història de la humanitat, una història d'horrors.

L'amant que no et toca

Lentament i sense dir res, no intento fer malabars a la desesperada, ni confio en un premi que sé que no arribarà. Diuen que la unió fa la força, però una balança desigual i mal equilibrada eleva a un i ensorra l'altre. De vegades m'agrada creure i veure, però vacil·lo i em marceixo inexorablement en el temps. No es pot fer res, i si en algun moment es pogués, seria opció remota o ni seria. Resigna't, imbècil.

I amb la música a les orelles sona Lluís Gavaldà. I els estranys podran tocar-te i viure sempre al teu costat. Però jo d'amagat, estaré mirant...

Down to Earth

I la nit va ser molt llarga però havia merescut la pena. I ja poden no entendre-ho, que quan un té aquests impulsos és convenient deixar-los volar. Mentre mirava Jolies i Winslets i Rourkes i Streeps i Martins ben coordinats i juxtaposats per un presentador que va començar radiant i va acabar millor, la nit anava cada cop més endins i en la buidor del pis notava que jo era sol al món i notava també, mentre es realitzava una retrospetiva dels passats guanyadors a l'actor principal, que allò realment em feia disfrutar, i no altres petites grans coses efímeres. I sí, potser tot és un aparador ple de narcisos que els falta aigua, però de tan en tan, en un futur heteri com el fum d'una nit d'hivern, estaria bé que jo els pogués regar.

Eraser

The emotion, it was electric. And the stars, they all aligned. I knew I had to make my decision. But I never made the time. No, I never made the time. I tot allò pel qual donava el que fos va passar a emplenar, poc a poc, aquell bagul tronat, decrèpit, del fons de les golfes, aquell que cap restaurador vol restaurar perquè saben que guarda secrets descoberts i jocs de l'oca i titelles sense fils i flors trencades i segons de temps que mai tornaran amb la vigorositat del primer moment.

Gargots

De tan en tan perdo l'ànima durant una estona i vacil·lo i em moc sense rumb aparent a través d'aquest espai-temps que m'ha estat donat i no trobo el moment per fer una llista d'allò que vull i tan sols m'invento quatre gargots malgirbats en un full en brut. Però de tan en tan aquesta ànima també la torno a trobar i aleshores puc empescar-me històries de la vida i guions de pel·lícules de baix pressupost i en un d'ells m'imagino un noi que ben bé podria ser interpretat per un Hirsch, un LeBeauf o, perquè no, un Jamie Bell qualsevol, i el que faria en aquell pla general de l'habitació seria colorejar quatre gargots malgirbats, aquells que m'invento quan perdo l'ànima durant una estona.

Why we're all part of the masterplan

Quan vam entrar al recinte l'ambient era fred, però l'emoció del moment es mastegava com un xiclet acabat de posar a la boca. A les grades de l'Olímpic, testimonis d'excepció dels partits de la Penya, encara s'entreveien moltes clarianes. La gent que entrava a la pista s'anava col·locant, conscients del moment, sabedors que una estona després no pensarien; només cantarien i cridarien i saltarien i farien milers de milions de fotografies per congelar aquella nit, ja prou freda de per si, per demostrar que sí, que ells havien estat allí, que havien presenciat un espectacle antològic, que havien pogut compartir pavelló amb una de les bandes que la història musical ja ha incorporat en el seu rànquing best rock band ever particular.

El pitjor moment va ser, sens dubte, l'estona buida entre els teloners -que recordaren, d'una forma mínima, ínfima, els enormes Led Zeppelin- i la gran actuació. Quan ja tothom s'havia cruspit les seves ungles i les de les persones del costat, el concert va començar i, rabent com un tren d'alta velocitat, l'actuació es va disparar, ferint de mort a tots els allà presents amb un Rock'n'roll Star que ens va fer caure a tots la babeta. L'inici va ser demolidor amb Lyla i Shock of the Lightning, i el nivell ja va quedar fixat en les altures, amb les cançons que han marcat una època -Morning Glory i Cigarettes & Alcohol i The Masterplan i Wonderwall i Supersonic, entre altres- i altres enormes temes inesperats, com Songbird, The Importance of Being Idle o The Rapture.

Hora i mitja i Liam i Noel no donaven senyals de voler posar fi a aquella bestialitat. Al cap d'una estona i després d'una finta de final de concert, van encarar el tram decisiu amb dos dels seus himnes -Don't look back in anger, Champagne Supernova-, per rematar la feina amb un homenatge als Beatles més heavies i el seu I am the walrus.


El posat de Liam, desafiant com sempre, no donava lloc a dubtes. Estava satisfet, havien tornat a ser els Oasis de fa 10 o 15 anys, els dels concerts mítics, aquells que convertien en or tot el que componien.

Dig out your soul

Musicalment parlant seré una mica més gran quan sigui mitjanit i les meves cames facin figa i les meves cordes vocals no mostrin símptomes de seguir amb vida. Els Gallagher hauran passat com un vendaval per Badalona i jo ni ningú els haurà agafat al vol, un vol que començà ja fa unes quantes tardors, però de ben segur que tots haurem aconseguit captar l'essència dels Wonderwall, Dont' look back in anger o Champagne Supernova i ens ho haurem passat com mil nens amb mil joguines noves.

Viurem la màgia dels concerts, de la massa embogida, de les pells suades i enganxades, del to be where there's life, del trepitja'm que tant me fot.

Banalitats

El pes de sobre ja no el porto, l'he bescanviat al Mercat de Sant Antoni per quatre duros, un ceptre d'ottokar i un viatge low-cost a Sildàvia, tal com el pare em va recomanar. De moment tot ha acabat per tornar a començar, a pesar que no em sento descansat ni alleugerit ni més content que un altre jorn agafat a l'atzar.

Tot flueix sense dificultat, relliscant sobre la meva vida detalls que mai agafaré, com els gossos creuen que poden agafar l'ombra dels seus propietaris i no poden i segueixen intentant-ho i no es desesperen. De vegades penso si realment entenc. Si realment estic tan a dins com m'agradaria estar. Banalitats massa reals per ser-ho.


Sona de fons un garage rock qualsevol i el menjador sembla Lloret i he llogat 2 Leones i un Sheridan per passar el temps mentre espero res.

Insinuacions

Tot resta en quietud al meu davant, com si res ni ningú volguessin fracturar el moment d'inspiració i de calma i de llums apagats que donen al pis un aire de desolació i de soledat. Res està a l'aguait de les meves insinuacions dirigides a ningú en concret i sospitosament en va; insinuacions a tall d'atenció, com aquells que naufraguen i llancen un coet lluminós al cel per tal d'exclamar que ells són allà i que algú els hauria de rescatar, perquè no volen quedar-se sols i construir una cabana i beure de la pluja i parlar de la vida amb un coco a lo Tom Hanks.

Avui ha estat el segon dia fallit de Verdi però l'esperança és l'últim que es perd i sé que restarà fidel a mi, a Fincher i a tots aquells que em vulguin acompanyar, perquè la setmana que ve haurem de viatjar fins a l'Índia i invitar a sopar a tots els slumdogs perquè matin la gana i puguin ser per moments allò que més desitgin i jugar a endevinar la pel·lícula i encendre palets d'encens i ballar el banghra tots despreocupats, pensant que res pot espatllar el moment.

Intento escriure quatre ratlles i desembolicar el meu bloc mentre darrere meu es va instal·lant la foscor, envejosa del clima del pis. Aviat els fanals de Gràcia marcaran el vespre i ja la nit i les bruixes no tindran aturador.