Vénen els de Toulon i comprovo que el meu francès està més que rovellat. No passo dels bonjour, ça va, très bien i au revoir, i m'empastifo d'anglès quan intento buscar més expressions. Què hi farem. Arriben carregats. Els dos petits són una monada. La Célia d'ulls clars parla poc i passaria desaparcebuda si no fos per la seva bellesa. El Jules, petit terratrèmol de mirada astuta, no para quiet. Els grans parlen molt del Senegal. Hi van sovint. Simplement els admiro per això.
Sento ma mare parlant per telefon: "Hola! Els francesos ja estan aquí eh!". A l'altra banda hi ha mon àvia, segurament pensant que un dia d'aquests hauran de passar per casa a saludar-los. Ella tampoc passarà dels bonsoir i els oui oui, però no tindrà problemes per obrir conversa. És així. Jo, de mentres, em quedaré observant, rumiant com es diu en francès la meva àvia és la canya.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Ta grand-mère est géniale.
ResponElimina