Why we're all part of the masterplan

Quan vam entrar al recinte l'ambient era fred, però l'emoció del moment es mastegava com un xiclet acabat de posar a la boca. A les grades de l'Olímpic, testimonis d'excepció dels partits de la Penya, encara s'entreveien moltes clarianes. La gent que entrava a la pista s'anava col·locant, conscients del moment, sabedors que una estona després no pensarien; només cantarien i cridarien i saltarien i farien milers de milions de fotografies per congelar aquella nit, ja prou freda de per si, per demostrar que sí, que ells havien estat allí, que havien presenciat un espectacle antològic, que havien pogut compartir pavelló amb una de les bandes que la història musical ja ha incorporat en el seu rànquing best rock band ever particular.

El pitjor moment va ser, sens dubte, l'estona buida entre els teloners -que recordaren, d'una forma mínima, ínfima, els enormes Led Zeppelin- i la gran actuació. Quan ja tothom s'havia cruspit les seves ungles i les de les persones del costat, el concert va començar i, rabent com un tren d'alta velocitat, l'actuació es va disparar, ferint de mort a tots els allà presents amb un Rock'n'roll Star que ens va fer caure a tots la babeta. L'inici va ser demolidor amb Lyla i Shock of the Lightning, i el nivell ja va quedar fixat en les altures, amb les cançons que han marcat una època -Morning Glory i Cigarettes & Alcohol i The Masterplan i Wonderwall i Supersonic, entre altres- i altres enormes temes inesperats, com Songbird, The Importance of Being Idle o The Rapture.

Hora i mitja i Liam i Noel no donaven senyals de voler posar fi a aquella bestialitat. Al cap d'una estona i després d'una finta de final de concert, van encarar el tram decisiu amb dos dels seus himnes -Don't look back in anger, Champagne Supernova-, per rematar la feina amb un homenatge als Beatles més heavies i el seu I am the walrus.


El posat de Liam, desafiant com sempre, no donava lloc a dubtes. Estava satisfet, havien tornat a ser els Oasis de fa 10 o 15 anys, els dels concerts mítics, aquells que convertien en or tot el que componien.