Lentament i sense dir res, no intento fer malabars a la desesperada, ni confio en un premi que sé que no arribarà. Diuen que la unió fa la força, però una balança desigual i mal equilibrada eleva a un i ensorra l'altre. De vegades m'agrada creure i veure, però vacil·lo i em marceixo inexorablement en el temps. No es pot fer res, i si en algun moment es pogués, seria opció remota o ni seria. Resigna't, imbècil.
I amb la música a les orelles sona Lluís Gavaldà. I els estranys podran tocar-te i viure sempre al teu costat. Però jo d'amagat, estaré mirant...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada