Musicalment parlant seré una mica més gran quan sigui mitjanit i les meves cames facin figa i les meves cordes vocals no mostrin símptomes de seguir amb vida. Els Gallagher hauran passat com un vendaval per Badalona i jo ni ningú els haurà agafat al vol, un vol que començà ja fa unes quantes tardors, però de ben segur que tots haurem aconseguit captar l'essència dels Wonderwall, Dont' look back in anger o Champagne Supernova i ens ho haurem passat com mil nens amb mil joguines noves.
Viurem la màgia dels concerts, de la massa embogida, de les pells suades i enganxades, del to be where there's life, del trepitja'm que tant me fot.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
La màgia dels concerts... poques sensacions com aquestes em fan sentir tan ple i tan lliure. Sé que el concert et va deixar aquestes sensacions tan difícils de descriure (potser per això encara no has actualitzat, jeje :P), i m'encanta. Jo ahir també vaig ser de concert, no a un de la magnitud d'Oasis (ni pel grup ni per l'esdeveniment ni pel públic), però vaig sentir emocions molt semblants i suposo que per això les teves últimes 2 línies m'han arrencat un petit somriure trapella...
ResponEliminaespero un post post-concert
ResponElimina