Insinuacions

Tot resta en quietud al meu davant, com si res ni ningú volguessin fracturar el moment d'inspiració i de calma i de llums apagats que donen al pis un aire de desolació i de soledat. Res està a l'aguait de les meves insinuacions dirigides a ningú en concret i sospitosament en va; insinuacions a tall d'atenció, com aquells que naufraguen i llancen un coet lluminós al cel per tal d'exclamar que ells són allà i que algú els hauria de rescatar, perquè no volen quedar-se sols i construir una cabana i beure de la pluja i parlar de la vida amb un coco a lo Tom Hanks.

Avui ha estat el segon dia fallit de Verdi però l'esperança és l'últim que es perd i sé que restarà fidel a mi, a Fincher i a tots aquells que em vulguin acompanyar, perquè la setmana que ve haurem de viatjar fins a l'Índia i invitar a sopar a tots els slumdogs perquè matin la gana i puguin ser per moments allò que més desitgin i jugar a endevinar la pel·lícula i encendre palets d'encens i ballar el banghra tots despreocupats, pensant que res pot espatllar el moment.

Intento escriure quatre ratlles i desembolicar el meu bloc mentre darrere meu es va instal·lant la foscor, envejosa del clima del pis. Aviat els fanals de Gràcia marcaran el vespre i ja la nit i les bruixes no tindran aturador.