Nonsense

Primer va posar els peus, després el cos i finalment el cap. Sense vacil·lar es va endinsar en la tassa de vàter. No volia capficar-se en les possibles conseqüències d’aquell acte tan irresponsable. Sabia que el Sol no era un lloc on poder estar-hi gaire estona, així que quan hi va aterrar –de morros, tot s’ha de dir- va començar a córrer intentant perdre el menor temps possible. La tassa de vàter restava molts metres damunt seu i brillava amb força. Si aquesta s’apagava ja havia begut oli. Però no ho creia. Mai havia passat. Corria, talment com si els mals esperits l’empaitessin. De sobte un fort soroll el va fer aturar-se. Va mirar a dreta i esquerra. Res. Va aixecar la vista. Allà dalt passava alguna cosa. Va mirar directament la tassa de vàter i la llum que traspuava el va encegar. Havia de trobar una solució. La tenia. Va arrencar del Sol les vies de tren que el creuaven i se les va posar davant dels ulls en forma de protecció. Les vies van permetre-li veure com la Lluna estava a punt de situar-se davant la tassa de vàter. Un eclipsi en tota regla. Desesperat per no quedar-se sense llum, sense vida, va saltar com mai havia saltat i es va agafar a la Lluna. Amb les vies de tren encara als ulls, es va donar impuls i va grimpar fins a la tassa de vàter, que estava just al darrere. Hi va entrar de cap i va nedar fins que el cor li va dir prou. Quan va sortir de l’aigua un home de pell pàl·lida li va dir, en to burleta, que ara es portaven més les anelles de Saturn, que les vies de tren eren cosa del passat.